divendres, 6 de gener de 2017

Somni cinematogràfic d’una nit de Reis


Assisteixo a la projecció d’una pel·lícula. És l’estrena mundial del film. Pel que es veu, es tracta d’un projecte que vol revolucionar el cinema, ja que es tracta de fer intervenir els mateixos espectadors en la pel·lícula: en seran els protagonistes, ja que hi actuaran improvisant a partir d’un esbós de guió; així, cada projecció serà un esdeveniment únic que, tanmateix, serà gravat per poder ser posteriorment reproduït. A fi de poder realitzar/projectar l’obra, a l’entrada ens donen un cèrcol que ens hem de posar al cap; en penja una petita càmera que ens enfoca la cara, i té uns sensors que registren la nostra activitat neuronal.

Quan s’apaguen els llums la pantalla mostra un mapa de la part europea de Rússia, fa zoom cap a Leningrad (ens trobem a finals de la dècada dels 80, just abans de la fi de la URSS) i tot plegat ens trobem en una mena de quarter militar de l’OTAN. Sóc dalt d’unes escales que dominen un gran pati, darrere el mur frontal del qual transcorre un gran riu (el Nevà, doncs). Em giro i veig un edifici semblant a un temple antic; hi ha un gran portal obert que dona pas a una extensa sala amb tot de soldats uniformats que van d’una banda a l’altra donant-se ordres mútuament. Tothom mana i obeeix alhora. Tot plegat ens criden (som la gent que assisteix a la projecció de la pel·lícula), ens girem i veiem l’actor estatunidenc Laurence Fishburne que ens fa gestos perquè en acostem cap al lloc on es troba. Ho fem i ens fa seure en unes taules que hi ha, com si ens trobéssim en una aula. Ens explica que ens trobem en una pel·lícula sobre una operació militar de l’OTAN per a l’alliberament de Rússia del domini soviètic; tot seguit ens presenta la directora del film, que és una dona russa. Llavors apareix l’actriu canadenca Tatiana Maslany (suposem que interpreta la directora del film) i ens diu que ens hem de sentir orgullosos de participar en una obra d’art revolucionària. Alguns de nosaltres discrepem del plantejament temàtic, totalment anacrònic i ideològicament ambigu. Es produeix una discussió que avorreix l’actriu, que se’n va discretament. Fishburne, en canvi, ens diu que ens posem les piles, que l’acció és a punt de començar, i ens comanda a través de la confrontació que es produeix pels carrers de la ciutat.

Al final, sense tenir clar si hem guanyat o perdut la confrontació, ens donen unes botes especials per caminar per la neu, ja que hem d’abandonar la ciutat (i la pel·lícula) caminant. I és així com un a un sortim de la pel·lícula, de la sala de cinema i, al capdavall, del somni.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada