diumenge, 11 de desembre de 2016

TROSSOS


Quan se li manifestava –de tard en tard, imprevisiblement– era com un esclat a dins del cervell: veia els vidres clavats a la cara, els membres trencats, sang pertot, sentia crits esfereïdors, gairebé podia percebre el dolor. Era massa fort. Quedava encegat durant uns instants. No veia res. Estigués on estigués, li calia aturar-se fins que tot tornava a ser normal. La primera vegada que li va passar va caure per les escales i va patir traumatisme cranial. Des d’aleshores va anar sempre amb molt de compte, i va comprendre que no podria tornar a conduir fins que cessessin les visions.

La seva dona no podia dissimular, tot i que ho intentava, la seva preocupació. Ell li agraïa les bones intencions, però li sabia molt greu que ella desviés la conversa quan intentava parlar-ne. Pensava que a ell li hauria anat bé. Per això es va posar a escriure. Va intentar reproduir exactament el que veia durant les crisis. Va escriure moltes versions, cadascuna de les quals era més detallada que l’anterior. Les imatges s’anaven perfeccionant. Progressivament va anar veient que hi havia tres persones: un nen, una nena i una dona.

El nen i la nena tenien les cares destrossades, inidentificables. Estaven morts. La dona havia quedat doblada sobre ella mateixa, i no li veia la cara, però els seus gemecs indicaven que encara vivia. Estaven a dins d’un cotxe que s’havia estavellat contra un camió.

Però, ell, quin paper jugava en aquella escena? No ho sabia, no s’hi veia perquè ocupava el punt de vista. Però tenint en compte aquesta situació, es trobava sens dubte a dintre del cotxe: al lloc del conductor. Va acostar-se al retrovisor i va veure la seva pròpia cara.

(publicat originalment al fulletó publicitari del catàleg d'emboscall "Ample", núm. 1. Vic: desembre de 2000)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada