dissabte, 31 de desembre de 2016

El pes de l'atzar

L'atzar.
El pes que sentia sobre seu cada dia era més gran, fins que va arribar al punt que l’esforç de sortir de casa superava la seva capacitat de sacrifici. Pensant-hi quan encara tenia l’autonomia necessària per dirigir el pensament va concloure que tot va començar una vegada, un mes abans, quan jugant amb uns amics va llençar els daus i aquests van caure directament sobre el tapet sense rodolar, com si ja des d’abans de la jugada estigués decidit el resultat. Un calfred li va recórrer l’espinada, i un sobtat mareig l’hauria fet caure si no fos que estava assegut. No va poder seguir jugant, un dels amics el portà amb cotxe fins a la porta de casa seva, després d’insistir que no volia anar a urgències. Estirat al llit, sense esma ni per despullar-se, va passar la nit immers en una mena de deliri que no era ni somni ni vigília, amb el pensament dominat per imatges inconnexes que se succeïen arbitràriament i incessant, com si un riu de colors i formes discorregués, vigorós, per dintre dels seus ulls. Pel matí se sentí millor, però després, davant del mirall, en prendre consciència del seu rostre percebé un pes al front, sobre les celles, que li provocava unes arrugues com d’enuig o tristesa. Durant el trajecte cap a la feina va adonar-se que els passatgers de seu voltant el miraven de reüll, amb recel. Alguns companys de treball fins i tot li van comentar que feia mala cara; per això, quan va passar allò del llibre i ell perdé l’equilibri no es van sorprendre massa, i de seguida el portaren al metge de la mútua. Allí li van fer una revisió que inicialment, a l’espera d’altres proves i anàlisis, no revelava cap símptoma físic preocupant. Quan el metge el va interrogar sobre el motiu del seu desmai, ell li va explicar que li havia caigut un llibre, el qual, al mateix moment que deixà d’estar subjectat per les seves mans, estava estès a terra, obert i amb vàries pàgines doblegades sota el pes del mateix volum. És a dir, l’espai-temps de la caiguda havia desaparegut, com si entre l’acció i la conseqüència no hi hagués cap mena de transició. Això significava que no existia l’atzar, que tot estava prèviament determinat, que no podíem fer res per canviar el que fos que havia d’esdevenir-se. El metge li va donar la baixa per depressió, i el derivà cap a un centre especialitzat en psiquiatria. Va tancar-se a casa seva, d’on no sortia mai. Encomanava tot el que necessitava per menjar a través d’Internet, i només es preparava coses que sabia com es feien, no volia improvisar res per no trobar-se amb més salts espaciotemporals. Però era inevitable que passessin, per exemple cada vegada que perdia la noció del temps i mirava el rellotge per ressituar-se desapareixia l’estona intermèdia, aquella que hi havia entre un cap i l’altre de la consciència temporal. I de cop va perdre la noció de dormir, perquè els somnis convertien el son en una acció aleatòria; en canvi, sí que de vegades conservava la memòria dels somnis, memòria derivada d’una acció seva el record de la qual havia perdut. La persona que era esdevenia així un altre, algú modificat per uns equilibris interiors en què no participava de cap manera.

Passat Reis li van donar l’alta i ara fa vida normal.


divendres, 30 de desembre de 2016

Onirismes de la nit del 29 al 30 de desembre de 2016

Estic en una botiga-magatzem-taller molt gran per comprar-hi coses que necessito. Hi tenen paper a l’engròs, i màquines d’impremta. Quan vaig a pagar un import de poc més de cinc euros, dono un bitllet de vint. Però no sé què passa que ens posem a parlar d’una altra cosa; al cap d’una estona, l’home que m’atén em torna canvi de deu. Jo li dic que li he donat vint euros, però ell mira la caixa (on, des de la meva posició a l’altra banda del taulell, hi veig bitllets de diferents quantitats ordenats per separat en calaixets individuals, de manera que és impossible saber quin deu ser l’últim bitllet introduït), i assegura que no, que era de deu; malgrat que sé que li he donat vint euros, el seu convenciment em fa dubtar; penso que si insisteixo, probablement m’enemistaré amb aquell establiment, i se’m farà difícil tenir-hi més tractes, per això valoro si no és millor renunciar als deu euros que m’acaben d’estafar, potser sense mala voluntat, però sense cap dret.

El somni continua (és curiós, i remarcable, que no es resolgui la situació anterior); passo d’estar en aquell establiment a trobar-me a la vorera d'un carrer. En el somni sé que sóc a Vic, però el lloc no correspon a Vic, és imaginari, sembla tret d’una pel·lícula americana: és un carrer molt ample i llarg, amb cases baixes de teulada plana. Tot plegat veig que s’aproxima un cotxe des de la meva banda esquerra, que correspon al centre de la població. Com que es dirigeix als afores de la ciutat, el vehicle comença a accelerar. De sobte, a causa d’un petit esglaó que hi ha a l’asfalt, el cotxe s’aixeca del davant i, descontrolat, quan torna a tocar a terra té les rodes girades de tal manera que en tocar a terra surt disparat cap a un costat, fent un gir hoitzontal que el deixa de panxa enlaire. Cau invertit just al davant d’una botiga, quedant sobre un expositor que hi tenen. (Cal apuntar que les perspectives i dimensions dels objectes, sobretot del cotxe, canvien constantment, ja que tot plegat té l’aparença d’un cotxe de joguina). Jo vaig corrent cap al lloc on ha caigut el vehicle, que està rodes enlaire, però no ha quedat molt aixafat del sostre, cosa que fa pensar que els ocupants deuen estar bé. Quant arribo al lloc, arrenco (literalment) la porta de la banda de l’ocupant, el qual pot sortir pel seu propi peu, indemne. Llavors arriba una altra persona, un home que agafa el cotxe i li dona la volta amb les seves pròpies mans, sense ajuda de res ni de ningú. D’aquesta manera, l’home que anava al seient de l’acompanyant surt pel seu propi peu, també sa i estalvi.

Ve més gent, i resulta que tots, tant els dos homes de l’auto accidentat com els altres que van arribant, són companys, es coneixen de tota la vida, i decideixen anar a celebrar que no ha passat res. Jo m’uneixo al grup, pensant que he de donar el meu testimoni del que ha passat quan arribi la policia a fer l'atestat, fins i tot dono per suposat que ha de venir una ambulància per examinar, si més no, les persones accidentades. En comptes d'esperar, tots pugem en varis cotxes i anem a una casa que queda retirada. Pel nom que consta escrit a la bústia, veig que hi viu una dona que conec, la qual, però, no apareix per enlloc quan entrem a la casa, a una sala gran, un menjador amb bancs al voltant d’una gran taula, on la gent comença a asseure’s. Veig que allò es convertirà en una celebració de la qual no em sento part, de manera que m’adreço al conductor del vehicle i li explico que jo estic allí perquè he presenciat l’accident, que vull donar-ne testimoni, i deixar constància que, a parem meu, ha estat causat per la pavimentació defectuosa del carrer, així com per l’excés de velocitat del vehicle (cosa que apunto com a hipòtesi, ja que jo només tenia la perspectiva exterior, no podia saber de cap manera a quina velocitat anava el vehicle). L’home queda sorprès; diu que no era conscient que les coses havien anat així, i m’agraeix el testimoni.


Fa estona que el somni s’ha convertit en una espècie de fabulació onírica, ja que poc a poc m'adono que estic despert.

dissabte, 17 de desembre de 2016

La invenció de la memòria

(sextina inacabada per a Paul Auster)


¿És jo qui em veig al mirall, o sóc l’altre,
inscripció no comprensible, signe
i objecte que es confonen, llum a l’ombra?
Amb la carnal matèria del llibre
invento la memòria del pare
i, fill de mi mateix, la meva cendra.

L’espai és blanc i l’home, amb la cendra
d’una vida viscuda en nom d’un altre
com a únic bagatge, busca el pare.
Tot fent camí, l’espai es torna signe:
escrit en una pàgina del llibre
universal, el món ja no és una ombra

d’una realitat més alta. Ombra
de la cremada del desig, o cendra
del conscient, el doble escriu un llibre
sobre ell mateix, com si no fos d’un altre
la veu amb què voldria escarnir el signe
on el destí es revela com a pare.

Si tot origen exigeix un pare
–deu de la llum al fons de l’ombra–,
si cada cosa té un doble en el signe
que la perfà –com arbre rima amb cendra–,
si som llençats al món a buscar l’altre,
folls viatgers o cecs lectors del llibre,

¿sabrem, doncs, escoltar la veu del llibre,
omplir de mots el buit retrat del pare,
trobar el camí per on fugia l’altre,
veure la llum que neix enllà de l’ombra
i el doble viu del que era mort o cendra,
o interpretar amb encert el darrer signe?


(datable entre 1995 i 1998)

Cant de mort

CANT DE MORT

Jo el que vull és morir.
Cessar. No respirar més.
No sentir ni fam ni set,
cap més dolor, ni un altre pler.

Tot el que visc i dic és ja sobrer. 

Havent sigut terra primer i després
el buscall eixut que alegra el foc,
dissoldre'm en l'aire net
d'un diumenge de gener. 

El cuc i la brasa,
la cendra i les bavalles del llimac. 

Estès, sense resistència ofert,
al déu solar obert,
faré per fi en mort el ple:
trobaré el ser en el no-re.


Poema (potser) ausiasmarquià de finals dels 90 (potser 1998, potser gener), escrit a quatre mans (potser) amb Àngel Carnisser (potser).

diumenge, 11 de desembre de 2016

TROSSOS


Quan se li manifestava –de tard en tard, imprevisiblement– era com un esclat a dins del cervell: veia els vidres clavats a la cara, els membres trencats, sang pertot, sentia crits esfereïdors, gairebé podia percebre el dolor. Era massa fort. Quedava encegat durant uns instants. No veia res. Estigués on estigués, li calia aturar-se fins que tot tornava a ser normal. La primera vegada que li va passar va caure per les escales i va patir traumatisme cranial. Des d’aleshores va anar sempre amb molt de compte, i va comprendre que no podria tornar a conduir fins que cessessin les visions.

La seva dona no podia dissimular, tot i que ho intentava, la seva preocupació. Ell li agraïa les bones intencions, però li sabia molt greu que ella desviés la conversa quan intentava parlar-ne. Pensava que a ell li hauria anat bé. Per això es va posar a escriure. Va intentar reproduir exactament el que veia durant les crisis. Va escriure moltes versions, cadascuna de les quals era més detallada que l’anterior. Les imatges s’anaven perfeccionant. Progressivament va anar veient que hi havia tres persones: un nen, una nena i una dona.

El nen i la nena tenien les cares destrossades, inidentificables. Estaven morts. La dona havia quedat doblada sobre ella mateixa, i no li veia la cara, però els seus gemecs indicaven que encara vivia. Estaven a dins d’un cotxe que s’havia estavellat contra un camió.

Però, ell, quin paper jugava en aquella escena? No ho sabia, no s’hi veia perquè ocupava el punt de vista. Però tenint en compte aquesta situació, es trobava sens dubte a dintre del cotxe: al lloc del conductor. Va acostar-se al retrovisor i va veure la seva pròpia cara.

(publicat originalment al fulletó publicitari del catàleg d'emboscall "Ample", núm. 1. Vic: desembre de 2000)