diumenge, 27 de novembre de 2016

TEXTÀNIMA

1
no vol, no vola, ca que mossega, absurd no ser Si absurd. Et veus no gossa l’enrere, adversari de tu mateix golafre mà, penyora animal, ànima en d'aquí, en la el sinònim del no ser ni ve peresa cansada del no res, dels déus que no són, no tornen mai els abans, sempre és després. Desesperat abans, acceptes no gosa el gos, els coloms, la incerta aparença dels gossos o els coloms, com el cadell advers retorn, història en blanc i silenci aquesta ara negra a l'estúpid déu de la mentida i dels migdies sense fons, absurd com un cadell advers o no on va, si fa sí fa no, no fa si sí de re. absència, del cadell babau que crida que no té boca i crida, Garriga nua amunt, amb la mà cansada no trobava jo cap res, ni mà ma de mi: lluny fastigós en l'absurd atzar del matí que no ve, més que això que no sé dir que fastigós Assedegat animes la ventada brufolada a la la mira de no Ma concreta passadís del la lluny, no hi va, en no ve, la carn la vall feréstega de la nit cantada a l'alba. Gos, negre gos de les dunes. del mirall, davallo al ca, em formo de carnisser per gos i per cantar no mossec a la nit de lluna, amb davantal escorxar baballuts estris de pans de mapa desert de ser de set per sempre m'és. qui no ve, animal, ca, que no trista gosa l'anima. Es llança munta i no corre, no és pa per res, paperina d'heus no si val a fer per què si sí de jocs a coure lires la pasta del fang quan no tornaria orsin trista encapçala que ja no fa dia, sinó tard silenci del no ser si malaltia mental d'ara i ací, més enllà de mi com un gos cadell. La mira, la casa, les meves sons de l'un allí a lluny, a flor de mi estatuada pell papallona vol tornar escrit la tinta d'era abans, i ara se'n va com un cadell



2
és tornar, fer rere el desig de fang, l'adam SABER carn si vols tornar. No sé o no anaves què és així, no vigila l'ull la mort COM de mi, la teva pell d'on LLOC allí. No escapi, d'esperits, en enigmàtics al sol, a ell només i  passat, desfet en vestigis l'ocell no a la ni vista cansada de l'anit. Ahir beuria si no tornaríem no SI PERDUT, aquesta d'un déu? als manuals dels a hores d'ara putrefacte per com l’àngel AIXÍ cap de NO aniràs honestos plegats anunciada de món carnús badall de la VEU DE NIT cara dels dissolta, miralls quan anaves a classe. Del rossenca la llum, la veu la llum. Al sol, amunt, tot és la llum de tu, nom és de per no, ara és aquí. Igual a mi, si l’en admesos pecats, confessions ÉS cel del meu esperar-te aquí. No força, esperit. No, no, estant-hi amb tu, TORNAR ÉS pastades bisbes a tu, per sempre tu. Cant, i crit, esfera per sí. Ni alls, o CADA COSA tubercles. Tots s'estimba ES hem, atzar. solar l'espera d'aquí, l'espera


(Es tracta d'un text escrit a mitjans dels anys noranta; publicat per primera vegada la bloc "Des del bosc" el 25/07/2011.)


diumenge, 20 de novembre de 2016

La idea

Autoretret III.
Va tenir una idea. Era senzilla, clara, concisa: amb una frase  quedava perfectament expressada, amb dues s’obria a nous corol·laris, i amb la tercera es cloïa amb una sentència magnífica. Però no es va conformar amb això, i va decidir expandir i explorar cadascuna de les fosques conseqüències derivades d’aquell diàfan nucli original. A costa d'innombrables sacrificis personals, va dedicar-se durant molts anys a aquesta tasca, al cap dels quals va publicar una extensa obra on quedava demostrat que la vida d’una persona pot veure’s definitivament condicionada per una idea.


dijous, 17 de novembre de 2016

Discreta insubordinació de la frase

La frase va entrar abruptament a dins d’ella mateixa, decidida a ser el seu propi subjecte. Però una vegada instal·lada en aquesta posició s’hi va sentir incòmoda, com si s’hagués vestit amb roba que no era de la seva mida i no sabés dir si era perquè li anava sobrera o perquè l’estrenyia. Com que tot al seu voltat era buit, moure's era una aventura que feia aparèixer el món material a mesura que ella avançava, i no sabia què es trobaria en fer el pròxim pas. Però la necessitat d’avançar era un impuls primari, anterior a cap mena de reflexió, i sense voler-ho es veia a si mateixa seguint una senda que ni sabia que existia, de fet probablement no existia fins que ella hi passava, i deixava d’existir acte seguit d’haver-hi passat.

dimarts, 15 de novembre de 2016

Prosa cosa

no sé si era jo que mirava per la finestra enllà o era la finestra mateixa qui es projectava enfora fent el món tant com podia marxar d’on era clavada al meu estar allà mirant mentre ella em portava com una barca molt lluny per tot l'univers o a l’inrevés si és possible que cada paraula pugui fer dues coses diferents alhora o encara que només en faci una que n’hi hagi moltes d’altres a l’aguait per llençar-se sobre la realitat i cruspir-se-la amb fam de segles que mai no s’afarta d’alimentar un cos que no pot parar de créixer per no morir a cada espai que no ocupa el buit és la seva pena i el seu desig és l’infinit que mai no assolirà o potser sí

dilluns, 14 de novembre de 2016

Identitat revelada

qui era quan no s’estava al lloc que tocava una guitarra potser costa massa dir-ho perquè és lluny que se sent el moment de caure quan encara no ets a terra però el cos no té suport material visible dins l’espectre lluminós que emana d’un punt central de la urbs on conflueixen totes les vies de fugida per perseguir-me

Autoretret

a ab abc abcd abcde abcdef abcdefg abcdefgh abcdefghi abcdefghij abcdefghijk abcdefghijkl abcdefghijklm abcdefghijklmn abcdefghijklmno abcdefghijklmnp abcdefghijklmnpq abcdefghijklmnpqr abcdefghijklmnpqrs abcdefghijklmnpqrst abcdefghijklmnpqrstu abcdefghijklmnpqrstuv abcdefghijklmnpqrstuvx abcdefghijklmnpqrstuvxy abcdefghijklmnpqrstuvxyz joj abcdefghijklmnpqrstuvxyz  abcdefghijklmnpqrstuvxy abcdefghijklmnpqrstuvx abcdefghijklmnpqrstuv abcdefghijklmnpqrstu abcdefghijklmnpqrst abcdefghijklmnpqrs abcdefghijklmnpqr abcdefghijklmnpq abcdefghijklmnp abcdefghijklmno abcdefghijklmn abcdefghijklm abcdefghijkl abcdefghijk abcdefghij abcdefghi abcdefgh abcdefg abcdef abcde abcd abc ab a

dissabte, 12 de novembre de 2016

dimecres, 9 de novembre de 2016

El dia de la victòria

El món es suïcida.

Comunicat de premsa d’Ahir i Avui

Ara és a Demà.
Ara va marxar sense avisar, i estàvem molt preocupats per la seva desaparició, fins que hem llegit a la premsa comarcal que se n’havia anat a Demà, on consta que, segons les seves pròpies paraules, “pensa establir-se de forma permanent”. Pel que sembla, la causa de la seva marxa ha estat “el fred que hi fa, a Ahir i Avui. A Demà, en canvi, sempre hi ha una foguera encesa”. Des que sabem on és, ens hem quedat més tranquils, ja que el seu benestar  és la nostra prioritat. Només volem afegir que ens sap molt greu no haver pogut oferir-li un espai confortable, i que desitgem que sigui feliç.


Signat: Ahir i Avui. 



diumenge, 6 de novembre de 2016

Nacionalista

La meva pàtria és la literatura.

L’illa

Tot plegat va tenir consciència que si aconseguia recordar què havia passat, tothom a l’illa, inclòs ell mateix, moririen, perquè el que havia passat és que hi van llençar una bomba nuclear que ho va arrasar tot.

divendres, 4 de novembre de 2016

Panoràmica d’un sol traç amb autoretrat

convindria saber on va el camí segur que no sinó seguir-lo i prou ja és prou perquè hi ha núvols que fan por de tempesta violenta a l’aguait que no hi pensis per llençar-te sobre el cap un aiguat terrorífic que et glaçarà el cos i sumarà por al pòsit acumulat tota la vida al carro que tires com un pes mort de violència passiva que tot plegat pot esclatar i fa por la por de la por pels carrers de la ciutat crispada on tothom corre per fugir del seu reflex als aparadors quan passen i als ulls dels altres que no miren mai a la cara tothora movent-se a la cerca d’un punt a l’horitzó que assenyali un lloc encara on fos possible desnuar-se del coll la gansalla de l’ànsia i respirar profundament ni que només fos per una altra sola vegada