divendres, 7 d’octubre de 2016

Un dia va morir

No s’ho podia creure: davant del seu cadàver, tots deien que era viu. En comptes d'enterrar-lo o incinerar-lo com pertocaria, el varen momificar i el posaren estès sobre un altar, i li portaven ofrenes molt diverses: menjars, joies, llibres, robes i flors, tot de la millor qualitat. Era molta més riquesa de la que mai havia tingut en vida. La moda d’escriure panegírics sobre la seva persona i obra va esdevenir tradició, fins i tot es crearen premis literaris exclusivament per a distingir la composició literària que millor glosés la seva figura. Se’n parlava molt, del que havia fet: determinar amb precisió, però sense esmerçar ni una paraula, els diferents sentits del silenci. Va desenvolupar més i millor que ningú l’art d'assenyalar, i el seu corol·lari: el de reflectir. Però els seus deixebles, en comptes d’aplicar les seves ensenyances, deixaven anar discursos abrandats, combatius, aparentment crítics davant d'una tradició que deien obsoleta per excessivament retòrica en la forma i endogàmica en l'organització. Mentrestant ell, momificat sobre l’altar, immobilitzat pel seu estar mort, desitjava estar viu per poder marxar a algun indret on no els hagués d’escoltar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada