dimecres, 5 d’octubre de 2016

Mort d’una bicicleta al metro

Vaig entrar a fer un cafè en un bar que hi havia davant de la parada de metro d’Hostafrancs, que estava tancada. Em van assabentar que un tren havia atropellat una bicicleta, els trossos de la qual van quedar estesos per la via, i ho estaven netejant. Un testimoni presencial relatava els fets:

–Hi ha dies que nòrdics alcoholitzats s’esberlen la closca tot saltant d’un balcó a l’altre als hotels del litoral, de Roses a Salou i més avall encara. Els diaris de l’endemà en van plens, i fins i tot ara i aquí podem constatar que a la televisió en fan tertúlia. Però enlloc no es parla de la lenta mort terrible de bicicletes abandonades als carrers de les ciutats. Lligades amb cadenats als fanals, al bancs dels parcs i a tota mena de reixes, es veuen poc a poc despullades de la seva dignitat, fins que ja no són sinó quatre barrots rovellats que un dia arrossega una ventada. Per això no m’ha sorprès de veure’n una, avui, travessar veloç l’andana per llençar-se a la via just quan el metro entrava. Esvelta i platejada, ha fet un salt com una nàiade que emergís de l’aigua. El temps ha semblat aturar-se just abans de l’impacte, ben bé l’instant d’una epifania per tots nosaltres que ho contemplàvem. Llavors, entre el xisclet dels frens i el cruixit del metall esclafant-se s’ha consumat la tragèdia.

–Tot això –vaig començar a dir jo– m’ha recordat aquella vegada que, a l’estació de tren de Sant Adrià, en vaig veure una d’esventrada enmig de les vies. Al seu costat, palplantat impertèrrit, un mosso d’esquadra en vetllava les restes. Encara ara, quan hi penso, el cap em roda.


Vaig sortir al carrer, buscant aire.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada