dissabte, 8 d’octubre de 2016

Es va fer bosc de sobte

Passejàvem pel corriol que voreja l’era de ca l’Alzina, a la falda del puig que trenca a ponent l’horitzó planer del poble. Ens vam aturar a contemplar, amb el sol al zenit, les quatre cases i el campanar apinyats al centre de la plana cultivada. Miràvem d’encertar a dir els noms de les masies escampades entre els conreus: cal Roure, ca l’Albereda, ca l’Om, cal Freixes...

Procendància de la imatge: Secció Natura
Era tot ple de llum, no hi havia cap núvol al cel ni ombra a la terra. No feia fred ni calor –una fina brisa ens temperava–. Fins i tot el Boix–el nostre gos– badava. Ens vam oblidar de moure’ns; teníem tan plena consciència de nosaltres mateixos i dels altres que no ens calia dir res. El ritme de les nostres respiracions va sincronitzar-se, i es va alentir per compassar-se amb la cadència cada vegada més pausada del cor. Era dolç sentir el propi cos tornar-se fusta. La sang s’espessia a les artèries, i dels braços, que teníem aixecats enlaire, n’emergien branques i, de les branques, en brotaren fulles. Dels peus, clavats a terra, en van créixer arrels. Les cames van esdevenir un tot amb el tòrax, ara ja tronc d’arbre. El Boix ja era un arbust entre nosaltres.

Mai ningú no ha fet esment de la coincidència de la desaparició d’un grup de pixapins que feien turisme rural amb la sobtada aparició d’una pineda al caminoi de l’era de ca l’Alzina. Tot i així, la gent de la comarca ara es refereixen al lloc com l’era de la Pineda.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada