dilluns, 3 d’octubre de 2016

Accident de bicicleta a l’Eixample


On anaven les ombres a abeurar-se, on l’estesa de fang i femta, corrues de cavalls i carruatges, on tanta sang a la vora dels carrers, a les voreres, on un rec de vida morta. Els vianants cal que vigilin què trepitgen, empaitats per ciclistes zombis, tots dansant sense sabates sobre vidres trencats. On sóc, on anava, on trobava el meu cos estès, al costat de la bicicleta abonyegada. Mira’m a veure si encara respiro, si em batega el cor, si obro els ulls i parlo. No sé si hi sóc, crida’m, fes-me tornar d’on sigui que me n’hagi anat o encara vagi. ¿Em sents, que em sents? Escolta apropar-se, lluny entre el brogit ciutadà, el so d’una sirena; ben aviat seran aquí i portaran el cos inert, potser viu encara, o ja no, a l’hospital que hi ha cinc cantonades enllà. Arreu mòbils fan fotos, truquen, sonen. Passen cotxes, motos, bicicletes, gent a peu, miren de reüll els sanitaris quan carreguen l’accidentat a l’ambulància, al centre de la rotllana de badocs. En el capvespre ciutadà per l’eixidiu cèlic s’escolen ocells que en morir cauen enlaire.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada