diumenge, 30 d’octubre de 2016

Sonet en prosa


Sonet en prosa.
De bon matí es posa a escriure la frase del dia. Costa de molt fer, perquè cal que sigui senzilla i, alhora, profunda. La dificultat de la tasca comporta que la majoria de jornades s’acabin havent sigut completament improductives; però no té importància.

El que compta, més que assolir l’objectiu, és l’esforç mateix de concentrar la ment en una matèria abstracta, un pur concepte, i buscar la manera d’encapsular-lo en paraules seguint unes pautes formals molt estrictes.

És fonamental la presentació verbal de la frase. Una bona idea no val res si no s’encaixa en mots exactes. Aquí s’escau l’estratègia de prova i error fins encertar-la.

D’aquesta manera el dia, quan acaba, esdevé graó d’una escala que puja alhora que baixa, tombant a l’ensems a esquerra i dreta, que retrocedeix tant com avança.

dissabte, 29 d’octubre de 2016

Els temps ja han canviat

Finalment Bob Dylan ha decidit acceptar el Premi Nobel que fa uns dies li van atorgar els acadèmics suecs. Podria haver-lo rebutjat, però això no hauria canviat el fet fonamental que una institució encarcarada i conservadora hagi trencat la línia reaccionària i políticament interessada que n'ha caracteritzat els veredictes des de la seva creació fins a l’actualitat. No hi ha dubte que aquest és un altre signe de la imparable crisi de les estructures sobre les quals s’havia consolidat la literatura d’ençà de la revolució industrial i l’hegemonia de la classe burgesa. Aquell concepte de literatura, que havia trobat la seva màxima expressió en el disseny i imposició d'un “cànon” (cosa que contradeia, de fet, els principis democràtics amb què es vestien els que la preconitzaven), ha mort (ara ho podem dir oficialment, però ja feia dies que sabíem que ho estava). Ha deixat un cadàver molt gros, del qual encara en pot viure una classe de paraliterats institucionalitzats o vinculats a les romanalles d'una indústria en caiguda lliure, sense adonar-se de l'estat de putrefacció del cos que els alimenta, cosa que, en canvi, sí que podem apreciar els que n’estem a una certa distància.

dijous, 27 d’octubre de 2016

El buit



Sisplau, no escriviu res a dins d'aquest requadre.
Primer van ser els llibres. Va trigar força temps a desprendre-se’n, ja que al principi li recava privar-se’n i els donava d'un en un a amics i coneguts; la seva biblioteca, reunida al llarg de molts anys, era part indissociable de la seva vida. Però a mesura que es feia més i més palpable l’espai que s’alliberava més fàcil li resultava portar-los al contenidor. Quan ja els va haver llençat tots es va sentir angoixat, perquè l’afany de la buidor s’havia apoderat de la seva ànima i exigia ser satisfet. Per això va continuar desfent-se de les coses que omplien els racons de casa seva, fins que només hi van quedar mobles buits, els quals també va anar deixant a la vorera el dia que passa pel barri a recollir-los el camió de la deixalleria municipal. Dins la buidor de les estances de parets blanques s’adonà que en aquell lloc ja no hi vivia, sinó que hi era.

dimecres, 26 d’octubre de 2016

Autoretrat


Sóc jo
M'agrada.
Tenir gràcia pot ser poètic, ser graciós és patètic. Un text, no pel fet de tenir gràcia esdevé poesia (és a dir, literatura); cal que el context n’exposi la intencionalitat. Però podem desestructurar el context amb l’acte patètic per propiciar potser l’aparició immanent, particular i efímera del poètic, que és encara l’única manera possible de ser de la literatura. Existir només en el moment de desaparèixer.

dimarts, 25 d’octubre de 2016

La simetria

nu d'os, so d'un
sempre tornar després per contemplar vitralls opacs on esperar sense identitat només ofegades llum o ombra si cauen gotellades silencioses i inunden decadents urbs quan creia encara caminar per terra ferma qui realment era pedra inerta com pes sinistre i invisible mai sinó

submergit 

sinó mai invisible i sinistre pes com inerta pedra era realment qui ferma terra per caminar encara creia quan urbs decadents inunden i silencioses gotellades cauen si ombra o llum ofegades només identitat sense esperar on opacs vitralls contemplar per després tornar sempre

Contradiccions molt clares

Alba.
vés-hi quan tornis encara que no puguis fer-ho mira d’escoltar què diuen entre paraules callades les mirades cegues dels rostres petris de les persones mecàniques que endrecen el caos amb fermesa democràtica

dilluns, 24 d’octubre de 2016

Esferes



no seria pels caminis que l’havien conduït fins aquí sinó pel fet mateix de ser-hi que podria dir-se a si mateix alguna cosa que en aquell precís instant no era capaç de verbalitzar i per això preferia allunyar antigues idees persistents de la seva ment amb l’ajut de records d’un temps anterior al moment de la partida que va tenir lloc quan encara era poc més que un nen i per tant sense consciència de la pèrdua inacabable que implica créixer sempre marxant cap a una altra banda on trobar aliment o casa efímera que com el cos en comptes de créixer minvava i acabava esdevenint la intempèrie dels camis generats com cercles concèntrics o espiral a partir d’un nucli de consciència que cada dia s’assemblava més a l’oblit i creixia cap enfora abastant tota l’esfera d’una identitat transformada en globus que surava amunt en l’aire i ja no es distingia de cap altra matèria 

El procés

Quan un és la seva màscara
en fa rèplicles per imposar-la als altres.
qui preguntava per l’home a l’altre davant seu com si no hi fos havia prohibit els miralls a casa seva perquè li feia por veure el rostre que el temps li imposava com un càstig perquè no era el seu sinó el del seu pare tirànic que l’obligava a ser-ne una rèplica feta amb impressora 3D de temps invertit en mentir-se a si mateix i a tothom per tal de construir un futur que fos la imatge exacta de l’ahir mort que immòbil romania en el taüt del tanatori nacional obert a la interminable successió dels dies que semblaven tots iguals gràcies a la màscara que simulava la seva cara però en realitat encara per sota els inquietava una ànsia de ser aquell altre que a voltes deixava la fila i corria per anar a buscar un mirall i conèixer qui hi havia sota la careta esparracada

diumenge, 23 d’octubre de 2016

Probabilitats en algun moment potser tangibles

les urnes esperaven
a l’altar de l’ara certificava el valor cert de la paraula pregària reiterada inacabablement per la comunitat de feligresos de la contrada on s’havia produït la desaparició que investigava el comissari prejubilat feia mesos que havia comprat una casa en aquell veïnatge tranquil dels suburbis de la capital del país independentista que aspirava a assolir la llibertat per mètodes democràtics avalats per referèndum a les urnes on ciutadans com ara aquell grup congregat a la sala de reunions del casal comunitari que murmuraven a l’entorn d’una sola pregunta les mateixes paraules buides de sentit perquè ja només eren el so que les representava sense significar res més que la minsa durada temporal de la reverberació d’ones sonores que definien no el sentit ans l’espai que abastaven al marge del qual el comissari ociós rumiava les probabilitats del què que no sabia com havia estat perquè no tenia indicis de cap cos de qui que aquí o allà hagués deixat empremtes d’on o quan va passar el que fos que es va esdevenir i ignorava però que de tan terrible que va ser havia provocat el moviment espontani natural de la comunitat envers el buit i la foscor del silenci igualitari de l’esperança perdurable d’assolir una certesa comunicable que reposés sobre quantitats comptables i sòlides com ara maons o humans units per una altra cosa com ara ciment o amor en quelcom inqüestionable com ara una paret o un poble

divendres, 21 d’octubre de 2016

Demanava per Trafalgar

La fletxa central indica l'Estació del Nord,
punt d'arribada de Miquel Cervantes a Barcelona.
La fletxa inferior indica el lloc on anava, i la
fletxa superior on l'acabaren adreçant.
Miquel Cervantes tenia visita concertada amb l’especialista dels ossos, a Barcelona. Al poble on viu, va agafar de bon matí un autobús que el portà directament fins l’Estació del Nord. Allí mateix va preguntar per Trafalgar, que era el carrer on tenia la consulta el doctor Sirvent. Una persona molt amable li va proporcionar detallades indicacions, les quals va seguir fil per randa, però que en comptes de portar-lo on anava el deixaren a Lepant.

Temps variable

.spmeT
Ho va dir l’home del temps ahir al telenotícies del migdia, i he sentit que hi insistien aquest matí a la ràdio, que la previsió immediata és de canvis sobtats, amb estones que passaran molt de pressa i d’altres que, en canvi, es faran interminables. Afirmen que aquesta situació pot durar fins a principis de la setmana entrant, i que serà especialment greu dissabte i diumenge al litoral i a les planes interiors –es considera, però, que els cims de les muntanyes estaran fora de risc, cosa que celebren els establiments hotelers d’aquestes contrades, que s'asseguren una ocupació del cent per cent–. El Govern ha activat el pla Tempscat (Pla Especial d’Emergències per Estones Alterades), ja que es dóna per segur que algunes persones patiran casos aguts de sincronia o de diacronia, i hauran de ser ateses d’emergència in situ per personal especialitzat.


Ara que m’hi fixo, constato que la minutera de rellotge avança en sentit contrari.

dimecres, 19 d’octubre de 2016

Allò que volia dir...

De vegades se li manifestava en somnis i es llevava sabent-ho, només calia traslladar-ho al paper, tasca secundària. Altres cops era molt lluny, el ressò d’una sirena fonent-se en el silenci de la matinada urbana. Aleshores es veia obligat a emprendre un camí erràtic i atzarós pels carrers de la ciutat en aquella hora que tot just es frega els ulls per desensonyar-se. Buscar-ne intuïtivament vestigis, indicis que podien ser a qualsevol banda, preferentment a les voreres: a les soques d’arbres serrats, als parquímetres, als contenidors d’escombraries, a les estacions del bicing... Impensadament es trobava competint amb estranys –els seus dobles– per arribar abans que ells –qui sap si també ho buscaven– a les papereres per regirar-les... Era una feina esgotadora, sovint estèril; si per casualitat ho trobava, era senzill i gratificant escriure-ho tot seguit, però si no, s’ho havia d’inventar a partir de sensacions que en tenia, i era trist com un vici solitari.

Però el més freqüent és que s’ho notés a la vora, molt a prop, no sabia si dins del propi cos o al seu habitacle. En aquests casos romania una estona estirat al llit, monitoritzant mentalment les funcions corporals –la respiració, la freqüència cardíaca, la digestió– i els òrgans, entre els quals els ulls solien ser els més productius, ja que, amb les parpelles closes, podia percebre-ho nítidament en el tel llagrimós que cobreix la còrnia. També podia passar que s’allotgés en llocs no tan poètics, com ara els ronyons, el duodè o un testicle; però tant se val, fos on fos s’havia de portar a la pàgina –insisteixo: feina mecànica. Si no era al cos, ho trobava fàcilment a la mateixa cambra on dormia –sota el llit, a l’armari, al mirallet rodó de sobre la calaixera...–, o en alguna altra estança de la casa, ja fossin la cuina o el lavabo –alguna vegada ho havia rescatat de dins l’inodor.

I a voltes se n’oblida. No té importància.

Aquell

–Es pensa que és graciós... –deien rient-se’n.

dimarts, 18 d’octubre de 2016

Por de pudor de carn suada


O no.
La representació immediata de la realitat pot assolir o no la condició d’art, aquesta és una qüestió secundària, el que importa és donar cabuda a l’impuls generador en les nostres vides perquè és una manifestació més del què coi es vulgui que siguem, masses de carn autoconscient, matèria pensant tant com metabòlica. La consciència es manifesta, des d’aquesta perspectiva, com una funció més de la biologia: en ella mateixa no mereix, doncs, cap consideració especial respecte aquella. Assoleix, però, la singularització mercès a la seva capacitat d’autoreferenciar-se i, per tant, distingir-se del menjar o del suar, per exemple; sobre aquesta facultat fonamenta la seva pretensió al privilegi de distanciar-se de la matèria, pujant un graó per sobre. D’aquí ve la por de fer, o enuig de sentir, pudor de carn suada. Por de la vida, de viure.

Dual

acció mecànica, ombra metàl·lica, dur metall, matèria closa, cop punyent, violència justificada, mal necessari, to elevat, poesia pura, rocosa punyalada, crit minvant, paraula muda, silenci estrident, buit total, realitat imaginària, neu bruta, branca trencada, mirada fosca, fulla estripada, esquerda mural, moral trencada, parany clar, negra gebrada, identitat personal, persona desnonada, treball temporal, generació espontània, fugida endavant, clos obert, ésser perfecte, cos present, porta batent, justícia cega, nivell inassolible, càstig merescut, llibertat vigilada, quantitat negativa, vol trencat, necessitat secundària, ala aterrada, camp ermós, sal fada, absència palpable, hora extraordinària, consonant muda, membre postís, veu impostada, home alienat, vida animal, ànima conscient, certesa absoluta, resposta senzilla, pregunta unívoca, paraula donada, infinita esperança, expressió clara, obra inacabada, accident previsible, present durador, cobrament ajornat, temps afegit, fam insadollable, lúcida follia, llum encegadora 

dilluns, 17 d’octubre de 2016

Hola i adéu

Ja vindré demà –va dir dilluns mentre marxava a trenc d’alba.
Però no es va presentar fins l’altra setmana.

Dilluns es va equivocar de dia

Es pensava que era diumenge i no va anar a la feina. Els altres dies laborables d'aquella setmana, començant pel dimarts, el van renyar perquè s’havien de repartir la seva tasca. Més enllà, dissabte mirava de passar inadvertit, amb el temor que encara li tocaria treballar.

La tàpia

Imatge procedent del blog Fermín Font
ve de molt endins la raspera de paraules rogalloses a les venes i al cervell quan imagina enlluernat per la sobtada embranzida de força invisible cap endavant per continuar la ronda sempre pel mateix lloc immòbil on inscriure tènuement la veu material que per simple llei de gravetat inversa fa silenciosa la fosca de destí d’un sol camí que mai no gira ni es bifurca per la minva de visió d’un ull que escolta perquè  suposa que arriba enlloc on mai s’arriba si no és pensant-s’ho allitat a la terra de dins dels somnis de nits fosques sense lluna ni estrelles que dissipin angoixes signades amb ressons del cosmos per on s’escolen mirades cegues i silencis d’esperar l’avís que digui és l’hora arribada de despertar a la cambra de la il·lusòria quotidiana ombra que cal imposar-se just abans de llevar-se perquè no es pot sortir de sortir de casa sense disfressar-se de ser alguna cosa o semblar un altre que pren cos en la seva pròpia absència a la mirada dels ulls que el palpen amb els meus dits com si fossin ambre o distància

Pàgina en negre


diumenge, 16 d’octubre de 2016

Text que va quedar al calaix

Aquest text no es va publicar el dia que fou escrit, com és la norma d’aquest dietari, sinó que ha anat quedant reressagat. No és un text ni massa dolent ni massa bo, sinó mediocre, ben bé com li escau a un projecte que relata l’esdevenir-se de la quotidianitat en el context destemporitzat de 1984.

Probablement perquè avui no se sent inspirat, l’autor decideix buscar al fons del calaix, i agraeix trobar-hi escrits com aquest per poder omplir la pàgina dels dies estèrils.

dissabte, 15 d’octubre de 2016

Ara és mort

Avui estava esmorzant quan va sentir el timbre de l’intèrfon.

–¿Sí? –va respondre.

–Baixa de seguida –era la veu de demà, imperativa.

Quan va sortir de casa, avui va trobar, just al davant de l’entrada, una rotllana de gent que envoltava del cos d’ara, estès a la vorera, sense vida. La sang que sortia del seu cap formava un reguerol que travessava la vorera i arribava fins el carrer.

Demà se li va apropar i li digué, mirant-lo de fit a fit als ulls: –Hem trucat a emergències, ja han enviat una ambulància. Ara estava al teu càrrec –va afegir, sense apartar la mirada–, ¿que no t’havies adonat que faltava?

Aleshores avui va prendre consciència de les circumstàncies. No només havia perdut ara, amb qui havia compartit tota la vida fins aleshores, sinó que es considerava que podia haver estat ell el causant de la seva mort, ja que el cadàver estava just sota el balcó del lloc on vivien, el tercer pis d’aquella casa.

–¿Què insinues? –va respondre, amb veu tremolosa– És cert, feia molt que ens havíem distanciat, gairebé no parlàvem, però no teníem problemes de convivència, cadascú feia la seva, i ho compartíem pràcticament tot. Segurament sóc culpable de no haver sabut comunicar-m’hi, entendre què li podia estar passant pel cap, i d’això no me’n puc excusar, però res més.

–Et crec –va dir demà, desviant finalment la mirada–. Fa poc, ara se’m va adreçar perquè volia deixar-te, pretenia que jo l’acollís amb mi. Li vaig dir que no me’n podia fer càrrec. Sé que li havia demanat el mateix a ahir, que també el va refusar. D’això que ha passat, tots en som, doncs, responsables.

Mentrestant, infinit havia posat el cos inert d'ara en una llitera, i amb ajuda d'oblit el carregaren a l’ambulància. La sirena del vehicle sanitari, allunyant-se carrers enllà, va ser l’últim ressò de la seva presència entre nosaltres.

dijous, 13 d’octubre de 2016

Metamorfosi de persona en animal, i viceversa



S’esdevé a la pàgina 350 del volum VII de l’enciclopèdia que hi ha a la biblioteca pública. Ningú no se n’ha adonat encara, perquè ja fa anys que aquesta obra no es consulta. De fet, és probable que mai ningú no se n’adoni, ja que està previst portar a finals de mes aquesta obra –considerada obsoleta– al reciclatge, i en el su lloc posar-hi una altre ordinador. 

dimecres, 12 d’octubre de 2016

Metamorfosi d’f en b

f va trobar-se un dia en un context que li produïa molta angoixa. Els seu cos, fins llavors esvelt, va somatitzar el malestar psicològic a través de diversos trastorns estomacals, els quals van fer que se li inflés molt la panxa. Aleshores tothom va començar a dir-li b, i se sentí millor, ja que allí on abans hi posava fosc ara s’hi llegeix bosc.

Al corrector, però, el van renyar de valent.

dimarts, 11 d’octubre de 2016

Ahir i demà es van trobar


Ahir i demà es van trobar al vestíbul, l’un sortia i l’altre acabava d’arribar. Es van posar a discutir:

–¡Vellard!, m’havies d’haver deixat més recursos –deia demà, enrabiat.

–¡Marrec!, tingues respecte pels grans –respongué ahir, irat–. ¿Que et creus que això és bufar i fer ampolles? Ja t’ho trobaràs.

–Mira que te la ventaré...

–¿Tu i quants més?

–Au, vés a la mama que et moqui, capsigrany.

–Compra’t un mort i pentina’l, tabernacle.

Es van estar deu minuts intercanviant insults i amenaces; cap dels dos volia afluixar només per evitar que l’altre digués l’última paraula.

Jo m’esperava a fora, no m’atrevia a entrar perquè duia avui a l’esquena. Jo em pensava que dormia, exhaust després d’un dia que havia estat molt llarg i fatigós, però de sobte va cridar:
–¿Voleu fotre el reconsagrat favor de callar i tocar el dos d’una vegada? ¿Que no ho veieu que estem esperant que ens deixeu passar per anar a descansar?

Avergonyits, van marxar sense dir res. Demà va agafar la bicicleta i pedalà carrer enllà, cap a les classes de llengües bantus a què s’havia apuntat. Ahir va entrar al bar del costat, disposat a buscar l’oblit al fons d’un vas. Ja al pis, jo vaig deixar avui mirant la tele, i em vaig posar a preparava el sopar.

dilluns, 10 d’octubre de 2016

Demà era un quadro blanc

No sabíem que demà era dins del quadro blanc que hi ha a la paret del menjador.
L’hem vist aparèixer a poc a poc sota l’empremta grisa de cada dia que passava.

Escrit demà

No puc saber si ahir –és a dir, avui– vaig escriure i publicar –o he escrit i publicat– l’entrada del bloc. És un dia viscut en una altra dimensió del temps, memòria d’una consciència paral·lela inaccessible des d’aquí. Un altre jo acumula els records dels dies perduts; és inquietant no saber gens què en fa, no poder ni tan sols imaginar quina estranya psicologia li deuen configurar, car tot el que coneix és l’instant que acaba de passar. 

Despertar-se demà

Trobar-te vivint el dia després d’avui és molt incòmode. Cau sobre les teves espatlles la responsabilitat que l’univers no col·lapsi, cosa que passaria si coincidissin al mateix lloc dues instàncies d’un únic subjecte. Ja sé que això és teòric, però no vulguis pas arriscar-te a ser el responsable de la desaparició del cosmos. Cal que rumiïs què devies fer avui, cosa que no saps, perquè has passat directament a demà. Preventivament, evita anar als llocs de sempre, evita fer les coses del dilluns (o el dia que pertoqui), no acudeixis a les cites concertades. Seria bona idea anar a passar el dia a algun lloc on mai no aniries, no gaire lluny per tal que demà, és a dir, avui, tornis a ser al teu lloc per complir amb la rutina quotidiana.

diumenge, 9 d’octubre de 2016

Procediment professional

A efectes de l’assoliment del nostre objectiu final, no cal detallar les característiques físiques de la persona que protagonitza la història que ara volem relatar. No cal ni definir-ne el gènere. Potser sí que hauríem de detallar els fets desgraciats que van condicionar, en la infància, el seu caràcter. Que no sapiguem ben bé com van anar les coses no ens ha d’impedir construir un relat coherent a partir de les dades que tenim sobre aquella època de la seva vida. Òbviament, doncs, haurem d’inventar la realitat més que no pas reflectir-la, cosa que no té massa importància si hàbilment es compensa amb l’elaboració detallada d’un rerefons històric, ja que dedicar elegants paràgrafs a escenes quotidianes d’èpoques remotes afegeix interès cultural del text, alhora que ens permet dosificar la revelació dels elements clau de la trama, creant així un ritme dramàtic que es pot modular amb relativa comoditat. Considerarem, doncs, que la persona protagonista i els fets coneguts de la seva vida no són altra cosa que elements posats en joc per a l’assoliment d’un final apoteòsic.

dissabte, 8 d’octubre de 2016

Es va fer bosc de sobte

Passejàvem pel corriol que voreja l’era de ca l’Alzina, a la falda del puig que trenca a ponent l’horitzó planer del poble. Ens vam aturar a contemplar, amb el sol al zenit, les quatre cases i el campanar apinyats al centre de la plana cultivada. Miràvem d’encertar a dir els noms de les masies escampades entre els conreus: cal Roure, ca l’Albereda, ca l’Om, cal Freixes...

Procendància de la imatge: Secció Natura
Era tot ple de llum, no hi havia cap núvol al cel ni ombra a la terra. No feia fred ni calor –una fina brisa ens temperava–. Fins i tot el Boix–el nostre gos– badava. Ens vam oblidar de moure’ns; teníem tan plena consciència de nosaltres mateixos i dels altres que no ens calia dir res. El ritme de les nostres respiracions va sincronitzar-se, i es va alentir per compassar-se amb la cadència cada vegada més pausada del cor. Era dolç sentir el propi cos tornar-se fusta. La sang s’espessia a les artèries, i dels braços, que teníem aixecats enlaire, n’emergien branques i, de les branques, en brotaren fulles. Dels peus, clavats a terra, en van créixer arrels. Les cames van esdevenir un tot amb el tòrax, ara ja tronc d’arbre. El Boix ja era un arbust entre nosaltres.

Mai ningú no ha fet esment de la coincidència de la desaparició d’un grup de pixapins que feien turisme rural amb la sobtada aparició d’una pineda al caminoi de l’era de ca l’Alzina. Tot i així, la gent de la comarca ara es refereixen al lloc com l’era de la Pineda.

divendres, 7 d’octubre de 2016

Un dia va morir

No s’ho podia creure: davant del seu cadàver, tots deien que era viu. En comptes d'enterrar-lo o incinerar-lo com pertocaria, el varen momificar i el posaren estès sobre un altar, i li portaven ofrenes molt diverses: menjars, joies, llibres, robes i flors, tot de la millor qualitat. Era molta més riquesa de la que mai havia tingut en vida. La moda d’escriure panegírics sobre la seva persona i obra va esdevenir tradició, fins i tot es crearen premis literaris exclusivament per a distingir la composició literària que millor glosés la seva figura. Se’n parlava molt, del que havia fet: determinar amb precisió, però sense esmerçar ni una paraula, els diferents sentits del silenci. Va desenvolupar més i millor que ningú l’art d'assenyalar, i el seu corol·lari: el de reflectir. Però els seus deixebles, en comptes d’aplicar les seves ensenyances, deixaven anar discursos abrandats, combatius, aparentment crítics davant d'una tradició que deien obsoleta per excessivament retòrica en la forma i endogàmica en l'organització. Mentrestant ell, momificat sobre l’altar, immobilitzat pel seu estar mort, desitjava estar viu per poder marxar a algun indret on no els hagués d’escoltar.

dijous, 6 d’octubre de 2016

No puc escriure res

He hagut de saltar del llit en plena nit amb la urgència biològica d’escriure. Però m’he trobat que l’ordinador no funciona, i que no tinc a mà cap llapis, bolígraf, retolador o ploma per fer-ho. Podria anar a la placeta on hi ha un rectangle de sorra perquè hi juguin els nens i a amb el pal d’una escombra gravar-hi paraules. Crear, així, un text efímer que probablement ningú no llegiria abans de desaparèixer, esborrades les lletres per les sabatetes de la canalla. Diu que hi ha autors que suquen la seva ploma amb la pròpia sang; si ells mateixos es provoquen les ferides o cal que algú altre els les faci és irrellevant, però es veu que una vegada obert, cal mantenir indefinidament el trau viu, que vagi rajant per poder anar omplint més i més quartilles. Aleshores no importa el que hom escrigui, els textos així produïts es legitimen pel valor intrínsec de la seva matèria, que és essència vital. Jo això no ho faré pas, entre d’altres coses perquè arriba que acabes escrivint amb pus sense adornar-te’n. També hi ha escriptors que, més prudents, escriuen amb la sang d’altres persones –denota tendències sàdiques–, amb la d’animals –això ha caigut en desús, es considera un arcaisme–, o amb sang sintètica –en aquest darrer cas costa de veure la diferència amb la tinta, però dóna un toc molt sofisticat–.

Doncs no, no puc satisfer la necessitat d’escriure; no tinc eines per fer-ho. Ho deixo per demà.

dimecres, 5 d’octubre de 2016

Mort d’una bicicleta al metro

Vaig entrar a fer un cafè en un bar que hi havia davant de la parada de metro d’Hostafrancs, que estava tancada. Em van assabentar que un tren havia atropellat una bicicleta, els trossos de la qual van quedar estesos per la via, i ho estaven netejant. Un testimoni presencial relatava els fets:

–Hi ha dies que nòrdics alcoholitzats s’esberlen la closca tot saltant d’un balcó a l’altre als hotels del litoral, de Roses a Salou i més avall encara. Els diaris de l’endemà en van plens, i fins i tot ara i aquí podem constatar que a la televisió en fan tertúlia. Però enlloc no es parla de la lenta mort terrible de bicicletes abandonades als carrers de les ciutats. Lligades amb cadenats als fanals, al bancs dels parcs i a tota mena de reixes, es veuen poc a poc despullades de la seva dignitat, fins que ja no són sinó quatre barrots rovellats que un dia arrossega una ventada. Per això no m’ha sorprès de veure’n una, avui, travessar veloç l’andana per llençar-se a la via just quan el metro entrava. Esvelta i platejada, ha fet un salt com una nàiade que emergís de l’aigua. El temps ha semblat aturar-se just abans de l’impacte, ben bé l’instant d’una epifania per tots nosaltres que ho contemplàvem. Llavors, entre el xisclet dels frens i el cruixit del metall esclafant-se s’ha consumat la tragèdia.

–Tot això –vaig començar a dir jo– m’ha recordat aquella vegada que, a l’estació de tren de Sant Adrià, en vaig veure una d’esventrada enmig de les vies. Al seu costat, palplantat impertèrrit, un mosso d’esquadra en vetllava les restes. Encara ara, quan hi penso, el cap em roda.


Vaig sortir al carrer, buscant aire.


dimarts, 4 d’octubre de 2016

Els zombis

Van començar a aparèixer coincidint amb la universalització de la crisi alimentària, que ja no afectava només els països pobres, sinó que provocava que a les botigues dels més desenvolupats hi comencessin a mancar els productes de primera necessitat. No sempre hi havia arròs, pasta, patates o blat. I de carn gairebé no se’n podia tastar. Llavors, sense saber d’on venien, pels carrers de pobles i ciutats, pels passadissos i escales dels blocs de pisos, se’n veien sovint.

Per la seva forma, i perquè són capaços de caminar, semblen humans, però no parlen, i els científics han conclòs que no raonen, que no tenen sentiments ni, probablement, sensacions. No se sap com va passar que la gent se’ls va començar a menjar; però sí s’ha documentat que va ser un fenomen globalment sincronitzat. Està clar que la gana ho va motivar, i gràcies a això va deixar de ser el gran problema de la humanitat, ja que llavors es va descobrir que tenien la capacitat de regenerar-se. És a dir, sempre que la part consumida d’un membre no fos fins a repelar el centre cartilaginós que l’estructura, el teixit blanquinós es pot regenerar, no se sap com, ja que no mengen res; a més, viuen indefinidament.

Aleshores la gent va començar a caçar-los. No era estrany veure pels carrers hordes empaitant-ne algun, cosa que inevitablement concloïa amb el seu desmembrament i, per tant, inutilització definitiva. Prenent això per excusa, les autoritats van prohibir-ne la captura i retenció. Tothom qui en veiés un havia de comunicar-ho immediatament, i estava prohibit, sota penes de presó, de tenir-ne algun a casa. Actualment, la delació es premia amb xecs molt substanciosos. La "gestió" d'aquest "recurs" s'ha deixat en mans de grans corporacions multinacionals.

D’aquesta manera es va acabar la crisi alimentària mundial. Ara les botigues tenen bon assortiment alimentari, sobretot del nou producte, que es ven a un preu molt raonable, presentat de forma adequada en diversos formats: galetes, bistecs o espaguetis. Al Corte Inglés, a l’Fnac o a l’Ikea hi trobareu aparells adequats per conservar i processar els productes que se’n deriven.


De l’estranya coincidència de les desaparicions de persones amb l’auge del fenomen no se n’acostuma a parlar.


dilluns, 3 d’octubre de 2016

Accident de bicicleta a l’Eixample


On anaven les ombres a abeurar-se, on l’estesa de fang i femta, corrues de cavalls i carruatges, on tanta sang a la vora dels carrers, a les voreres, on un rec de vida morta. Els vianants cal que vigilin què trepitgen, empaitats per ciclistes zombis, tots dansant sense sabates sobre vidres trencats. On sóc, on anava, on trobava el meu cos estès, al costat de la bicicleta abonyegada. Mira’m a veure si encara respiro, si em batega el cor, si obro els ulls i parlo. No sé si hi sóc, crida’m, fes-me tornar d’on sigui que me n’hagi anat o encara vagi. ¿Em sents, que em sents? Escolta apropar-se, lluny entre el brogit ciutadà, el so d’una sirena; ben aviat seran aquí i portaran el cos inert, potser viu encara, o ja no, a l’hospital que hi ha cinc cantonades enllà. Arreu mòbils fan fotos, truquen, sonen. Passen cotxes, motos, bicicletes, gent a peu, miren de reüll els sanitaris quan carreguen l’accidentat a l’ambulància, al centre de la rotllana de badocs. En el capvespre ciutadà per l’eixidiu cèlic s’escolen ocells que en morir cauen enlaire.