dissabte, 31 de desembre de 2016

El pes de l'atzar

L'atzar.
El pes que sentia sobre seu cada dia era més gran, fins que va arribar al punt que l’esforç de sortir de casa superava la seva capacitat de sacrifici. Pensant-hi quan encara tenia l’autonomia necessària per dirigir el pensament va concloure que tot va començar una vegada, un mes abans, quan jugant amb uns amics va llençar els daus i aquests van caure directament sobre el tapet sense rodolar, com si ja des d’abans de la jugada estigués decidit el resultat. Un calfred li va recórrer l’espinada, i un sobtat mareig l’hauria fet caure si no fos que estava assegut. No va poder seguir jugant, un dels amics el portà amb cotxe fins a la porta de casa seva, després d’insistir que no volia anar a urgències. Estirat al llit, sense esma ni per despullar-se, va passar la nit immers en una mena de deliri que no era ni somni ni vigília, amb el pensament dominat per imatges inconnexes que se succeïen arbitràriament i incessant, com si un riu de colors i formes discorregués, vigorós, per dintre dels seus ulls. Pel matí se sentí millor, però després, davant del mirall, en prendre consciència del seu rostre percebé un pes al front, sobre les celles, que li provocava unes arrugues com d’enuig o tristesa. Durant el trajecte cap a la feina va adonar-se que els passatgers de seu voltant el miraven de reüll, amb recel. Alguns companys de treball fins i tot li van comentar que feia mala cara; per això, quan va passar allò del llibre i ell perdé l’equilibri no es van sorprendre massa, i de seguida el portaren al metge de la mútua. Allí li van fer una revisió que inicialment, a l’espera d’altres proves i anàlisis, no revelava cap símptoma físic preocupant. Quan el metge el va interrogar sobre el motiu del seu desmai, ell li va explicar que li havia caigut un llibre, el qual, al mateix moment que deixà d’estar subjectat per les seves mans, estava estès a terra, obert i amb vàries pàgines doblegades sota el pes del mateix volum. És a dir, l’espai-temps de la caiguda havia desaparegut, com si entre l’acció i la conseqüència no hi hagués cap mena de transició. Això significava que no existia l’atzar, que tot estava prèviament determinat, que no podíem fer res per canviar el que fos que havia d’esdevenir-se. El metge li va donar la baixa per depressió, i el derivà cap a un centre especialitzat en psiquiatria. Va tancar-se a casa seva, d’on no sortia mai. Encomanava tot el que necessitava per menjar a través d’Internet, i només es preparava coses que sabia com es feien, no volia improvisar res per no trobar-se amb més salts espaciotemporals. Però era inevitable que passessin, per exemple cada vegada que perdia la noció del temps i mirava el rellotge per ressituar-se desapareixia l’estona intermèdia, aquella que hi havia entre un cap i l’altre de la consciència temporal. I de cop va perdre la noció de dormir, perquè els somnis convertien el son en una acció aleatòria; en canvi, sí que de vegades conservava la memòria dels somnis, memòria derivada d’una acció seva el record de la qual havia perdut. La persona que era esdevenia així un altre, algú modificat per uns equilibris interiors en què no participava de cap manera.

Passat Reis li van donar l’alta i ara fa vida normal.


divendres, 30 de desembre de 2016

Onirismes de la nit del 29 al 30 de desembre de 2016

Estic en una botiga-magatzem-taller molt gran per comprar-hi coses que necessito. Hi tenen paper a l’engròs, i màquines d’impremta. Quan vaig a pagar un import de poc més de cinc euros, dono un bitllet de vint. Però no sé què passa que ens posem a parlar d’una altra cosa; al cap d’una estona, l’home que m’atén em torna canvi de deu. Jo li dic que li he donat vint euros, però ell mira la caixa (on, des de la meva posició a l’altra banda del taulell, hi veig bitllets de diferents quantitats ordenats per separat en calaixets individuals, de manera que és impossible saber quin deu ser l’últim bitllet introduït), i assegura que no, que era de deu; malgrat que sé que li he donat vint euros, el seu convenciment em fa dubtar; penso que si insisteixo, probablement m’enemistaré amb aquell establiment, i se’m farà difícil tenir-hi més tractes, per això valoro si no és millor renunciar als deu euros que m’acaben d’estafar, potser sense mala voluntat, però sense cap dret.

El somni continua (és curiós, i remarcable, que no es resolgui la situació anterior); passo d’estar en aquell establiment a trobar-me a la vorera d'un carrer. En el somni sé que sóc a Vic, però el lloc no correspon a Vic, és imaginari, sembla tret d’una pel·lícula americana: és un carrer molt ample i llarg, amb cases baixes de teulada plana. Tot plegat veig que s’aproxima un cotxe des de la meva banda esquerra, que correspon al centre de la població. Com que es dirigeix als afores de la ciutat, el vehicle comença a accelerar. De sobte, a causa d’un petit esglaó que hi ha a l’asfalt, el cotxe s’aixeca del davant i, descontrolat, quan torna a tocar a terra té les rodes girades de tal manera que en tocar a terra surt disparat cap a un costat, fent un gir hoitzontal que el deixa de panxa enlaire. Cau invertit just al davant d’una botiga, quedant sobre un expositor que hi tenen. (Cal apuntar que les perspectives i dimensions dels objectes, sobretot del cotxe, canvien constantment, ja que tot plegat té l’aparença d’un cotxe de joguina). Jo vaig corrent cap al lloc on ha caigut el vehicle, que està rodes enlaire, però no ha quedat molt aixafat del sostre, cosa que fa pensar que els ocupants deuen estar bé. Quant arribo al lloc, arrenco (literalment) la porta de la banda de l’ocupant, el qual pot sortir pel seu propi peu, indemne. Llavors arriba una altra persona, un home que agafa el cotxe i li dona la volta amb les seves pròpies mans, sense ajuda de res ni de ningú. D’aquesta manera, l’home que anava al seient de l’acompanyant surt pel seu propi peu, també sa i estalvi.

Ve més gent, i resulta que tots, tant els dos homes de l’auto accidentat com els altres que van arribant, són companys, es coneixen de tota la vida, i decideixen anar a celebrar que no ha passat res. Jo m’uneixo al grup, pensant que he de donar el meu testimoni del que ha passat quan arribi la policia a fer l'atestat, fins i tot dono per suposat que ha de venir una ambulància per examinar, si més no, les persones accidentades. En comptes d'esperar, tots pugem en varis cotxes i anem a una casa que queda retirada. Pel nom que consta escrit a la bústia, veig que hi viu una dona que conec, la qual, però, no apareix per enlloc quan entrem a la casa, a una sala gran, un menjador amb bancs al voltant d’una gran taula, on la gent comença a asseure’s. Veig que allò es convertirà en una celebració de la qual no em sento part, de manera que m’adreço al conductor del vehicle i li explico que jo estic allí perquè he presenciat l’accident, que vull donar-ne testimoni, i deixar constància que, a parem meu, ha estat causat per la pavimentació defectuosa del carrer, així com per l’excés de velocitat del vehicle (cosa que apunto com a hipòtesi, ja que jo només tenia la perspectiva exterior, no podia saber de cap manera a quina velocitat anava el vehicle). L’home queda sorprès; diu que no era conscient que les coses havien anat així, i m’agraeix el testimoni.


Fa estona que el somni s’ha convertit en una espècie de fabulació onírica, ja que poc a poc m'adono que estic despert.

dissabte, 17 de desembre de 2016

La invenció de la memòria

(sextina inacabada per a Paul Auster)


¿És jo qui em veig al mirall, o sóc l’altre,
inscripció no comprensible, signe
i objecte que es confonen, llum a l’ombra?
Amb la carnal matèria del llibre
invento la memòria del pare
i, fill de mi mateix, la meva cendra.

L’espai és blanc i l’home, amb la cendra
d’una vida viscuda en nom d’un altre
com a únic bagatge, busca el pare.
Tot fent camí, l’espai es torna signe:
escrit en una pàgina del llibre
universal, el món ja no és una ombra

d’una realitat més alta. Ombra
de la cremada del desig, o cendra
del conscient, el doble escriu un llibre
sobre ell mateix, com si no fos d’un altre
la veu amb què voldria escarnir el signe
on el destí es revela com a pare.

Si tot origen exigeix un pare
–deu de la llum al fons de l’ombra–,
si cada cosa té un doble en el signe
que la perfà –com arbre rima amb cendra–,
si som llençats al món a buscar l’altre,
folls viatgers o cecs lectors del llibre,

¿sabrem, doncs, escoltar la veu del llibre,
omplir de mots el buit retrat del pare,
trobar el camí per on fugia l’altre,
veure la llum que neix enllà de l’ombra
i el doble viu del que era mort o cendra,
o interpretar amb encert el darrer signe?


(datable entre 1995 i 1998)

Cant de mort

CANT DE MORT

Jo el que vull és morir.
Cessar. No respirar més.
No sentir ni fam ni set,
cap més dolor, ni un altre pler.

Tot el que visc i dic és ja sobrer. 

Havent sigut terra primer i després
el buscall eixut que alegra el foc,
dissoldre'm en l'aire net
d'un diumenge de gener. 

El cuc i la brasa,
la cendra i les bavalles del llimac. 

Estès, sense resistència ofert,
al déu solar obert,
faré per fi en mort el ple:
trobaré el ser en el no-re.


Poema (potser) ausiasmarquià de finals dels 90 (potser 1998, potser gener), escrit a quatre mans (potser) amb Àngel Carnisser (potser).

diumenge, 11 de desembre de 2016

TROSSOS


Quan se li manifestava –de tard en tard, imprevisiblement– era com un esclat a dins del cervell: veia els vidres clavats a la cara, els membres trencats, sang pertot, sentia crits esfereïdors, gairebé podia percebre el dolor. Era massa fort. Quedava encegat durant uns instants. No veia res. Estigués on estigués, li calia aturar-se fins que tot tornava a ser normal. La primera vegada que li va passar va caure per les escales i va patir traumatisme cranial. Des d’aleshores va anar sempre amb molt de compte, i va comprendre que no podria tornar a conduir fins que cessessin les visions.

La seva dona no podia dissimular, tot i que ho intentava, la seva preocupació. Ell li agraïa les bones intencions, però li sabia molt greu que ella desviés la conversa quan intentava parlar-ne. Pensava que a ell li hauria anat bé. Per això es va posar a escriure. Va intentar reproduir exactament el que veia durant les crisis. Va escriure moltes versions, cadascuna de les quals era més detallada que l’anterior. Les imatges s’anaven perfeccionant. Progressivament va anar veient que hi havia tres persones: un nen, una nena i una dona.

El nen i la nena tenien les cares destrossades, inidentificables. Estaven morts. La dona havia quedat doblada sobre ella mateixa, i no li veia la cara, però els seus gemecs indicaven que encara vivia. Estaven a dins d’un cotxe que s’havia estavellat contra un camió.

Però, ell, quin paper jugava en aquella escena? No ho sabia, no s’hi veia perquè ocupava el punt de vista. Però tenint en compte aquesta situació, es trobava sens dubte a dintre del cotxe: al lloc del conductor. Va acostar-se al retrovisor i va veure la seva pròpia cara.

(publicat originalment al fulletó publicitari del catàleg d'emboscall "Ample", núm. 1. Vic: desembre de 2000)

diumenge, 27 de novembre de 2016

TEXTÀNIMA

1
no vol, no vola, ca que mossega, absurd no ser Si absurd. Et veus no gossa l’enrere, adversari de tu mateix golafre mà, penyora animal, ànima en d'aquí, en la el sinònim del no ser ni ve peresa cansada del no res, dels déus que no són, no tornen mai els abans, sempre és després. Desesperat abans, acceptes no gosa el gos, els coloms, la incerta aparença dels gossos o els coloms, com el cadell advers retorn, història en blanc i silenci aquesta ara negra a l'estúpid déu de la mentida i dels migdies sense fons, absurd com un cadell advers o no on va, si fa sí fa no, no fa si sí de re. absència, del cadell babau que crida que no té boca i crida, Garriga nua amunt, amb la mà cansada no trobava jo cap res, ni mà ma de mi: lluny fastigós en l'absurd atzar del matí que no ve, més que això que no sé dir que fastigós Assedegat animes la ventada brufolada a la la mira de no Ma concreta passadís del la lluny, no hi va, en no ve, la carn la vall feréstega de la nit cantada a l'alba. Gos, negre gos de les dunes. del mirall, davallo al ca, em formo de carnisser per gos i per cantar no mossec a la nit de lluna, amb davantal escorxar baballuts estris de pans de mapa desert de ser de set per sempre m'és. qui no ve, animal, ca, que no trista gosa l'anima. Es llança munta i no corre, no és pa per res, paperina d'heus no si val a fer per què si sí de jocs a coure lires la pasta del fang quan no tornaria orsin trista encapçala que ja no fa dia, sinó tard silenci del no ser si malaltia mental d'ara i ací, més enllà de mi com un gos cadell. La mira, la casa, les meves sons de l'un allí a lluny, a flor de mi estatuada pell papallona vol tornar escrit la tinta d'era abans, i ara se'n va com un cadell



2
és tornar, fer rere el desig de fang, l'adam SABER carn si vols tornar. No sé o no anaves què és així, no vigila l'ull la mort COM de mi, la teva pell d'on LLOC allí. No escapi, d'esperits, en enigmàtics al sol, a ell només i  passat, desfet en vestigis l'ocell no a la ni vista cansada de l'anit. Ahir beuria si no tornaríem no SI PERDUT, aquesta d'un déu? als manuals dels a hores d'ara putrefacte per com l’àngel AIXÍ cap de NO aniràs honestos plegats anunciada de món carnús badall de la VEU DE NIT cara dels dissolta, miralls quan anaves a classe. Del rossenca la llum, la veu la llum. Al sol, amunt, tot és la llum de tu, nom és de per no, ara és aquí. Igual a mi, si l’en admesos pecats, confessions ÉS cel del meu esperar-te aquí. No força, esperit. No, no, estant-hi amb tu, TORNAR ÉS pastades bisbes a tu, per sempre tu. Cant, i crit, esfera per sí. Ni alls, o CADA COSA tubercles. Tots s'estimba ES hem, atzar. solar l'espera d'aquí, l'espera


(Es tracta d'un text escrit a mitjans dels anys noranta; publicat per primera vegada la bloc "Des del bosc" el 25/07/2011.)


diumenge, 20 de novembre de 2016

La idea

Autoretret III.
Va tenir una idea. Era senzilla, clara, concisa: amb una frase  quedava perfectament expressada, amb dues s’obria a nous corol·laris, i amb la tercera es cloïa amb una sentència magnífica. Però no es va conformar amb això, i va decidir expandir i explorar cadascuna de les fosques conseqüències derivades d’aquell diàfan nucli original. A costa d'innombrables sacrificis personals, va dedicar-se durant molts anys a aquesta tasca, al cap dels quals va publicar una extensa obra on quedava demostrat que la vida d’una persona pot veure’s definitivament condicionada per una idea.


dijous, 17 de novembre de 2016

Discreta insubordinació de la frase

La frase va entrar abruptament a dins d’ella mateixa, decidida a ser el seu propi subjecte. Però una vegada instal·lada en aquesta posició s’hi va sentir incòmoda, com si s’hagués vestit amb roba que no era de la seva mida i no sabés dir si era perquè li anava sobrera o perquè l’estrenyia. Com que tot al seu voltat era buit, moure's era una aventura que feia aparèixer el món material a mesura que ella avançava, i no sabia què es trobaria en fer el pròxim pas. Però la necessitat d’avançar era un impuls primari, anterior a cap mena de reflexió, i sense voler-ho es veia a si mateixa seguint una senda que ni sabia que existia, de fet probablement no existia fins que ella hi passava, i deixava d’existir acte seguit d’haver-hi passat.

dimarts, 15 de novembre de 2016

Prosa cosa

no sé si era jo que mirava per la finestra enllà o era la finestra mateixa qui es projectava enfora fent el món tant com podia marxar d’on era clavada al meu estar allà mirant mentre ella em portava com una barca molt lluny per tot l'univers o a l’inrevés si és possible que cada paraula pugui fer dues coses diferents alhora o encara que només en faci una que n’hi hagi moltes d’altres a l’aguait per llençar-se sobre la realitat i cruspir-se-la amb fam de segles que mai no s’afarta d’alimentar un cos que no pot parar de créixer per no morir a cada espai que no ocupa el buit és la seva pena i el seu desig és l’infinit que mai no assolirà o potser sí

dilluns, 14 de novembre de 2016

Identitat revelada

qui era quan no s’estava al lloc que tocava una guitarra potser costa massa dir-ho perquè és lluny que se sent el moment de caure quan encara no ets a terra però el cos no té suport material visible dins l’espectre lluminós que emana d’un punt central de la urbs on conflueixen totes les vies de fugida per perseguir-me

Autoretret

a ab abc abcd abcde abcdef abcdefg abcdefgh abcdefghi abcdefghij abcdefghijk abcdefghijkl abcdefghijklm abcdefghijklmn abcdefghijklmno abcdefghijklmnp abcdefghijklmnpq abcdefghijklmnpqr abcdefghijklmnpqrs abcdefghijklmnpqrst abcdefghijklmnpqrstu abcdefghijklmnpqrstuv abcdefghijklmnpqrstuvx abcdefghijklmnpqrstuvxy abcdefghijklmnpqrstuvxyz joj abcdefghijklmnpqrstuvxyz  abcdefghijklmnpqrstuvxy abcdefghijklmnpqrstuvx abcdefghijklmnpqrstuv abcdefghijklmnpqrstu abcdefghijklmnpqrst abcdefghijklmnpqrs abcdefghijklmnpqr abcdefghijklmnpq abcdefghijklmnp abcdefghijklmno abcdefghijklmn abcdefghijklm abcdefghijkl abcdefghijk abcdefghij abcdefghi abcdefgh abcdefg abcdef abcde abcd abc ab a

dissabte, 12 de novembre de 2016

dimecres, 9 de novembre de 2016

El dia de la victòria

El món es suïcida.

Comunicat de premsa d’Ahir i Avui

Ara és a Demà.
Ara va marxar sense avisar, i estàvem molt preocupats per la seva desaparició, fins que hem llegit a la premsa comarcal que se n’havia anat a Demà, on consta que, segons les seves pròpies paraules, “pensa establir-se de forma permanent”. Pel que sembla, la causa de la seva marxa ha estat “el fred que hi fa, a Ahir i Avui. A Demà, en canvi, sempre hi ha una foguera encesa”. Des que sabem on és, ens hem quedat més tranquils, ja que el seu benestar  és la nostra prioritat. Només volem afegir que ens sap molt greu no haver pogut oferir-li un espai confortable, i que desitgem que sigui feliç.


Signat: Ahir i Avui. 



diumenge, 6 de novembre de 2016

Nacionalista

La meva pàtria és la literatura.

L’illa

Tot plegat va tenir consciència que si aconseguia recordar què havia passat, tothom a l’illa, inclòs ell mateix, moririen, perquè el que havia passat és que hi van llençar una bomba nuclear que ho va arrasar tot.

divendres, 4 de novembre de 2016

Panoràmica d’un sol traç amb autoretrat

convindria saber on va el camí segur que no sinó seguir-lo i prou ja és prou perquè hi ha núvols que fan por de tempesta violenta a l’aguait que no hi pensis per llençar-te sobre el cap un aiguat terrorífic que et glaçarà el cos i sumarà por al pòsit acumulat tota la vida al carro que tires com un pes mort de violència passiva que tot plegat pot esclatar i fa por la por de la por pels carrers de la ciutat crispada on tothom corre per fugir del seu reflex als aparadors quan passen i als ulls dels altres que no miren mai a la cara tothora movent-se a la cerca d’un punt a l’horitzó que assenyali un lloc encara on fos possible desnuar-se del coll la gansalla de l’ànsia i respirar profundament ni que només fos per una altra sola vegada  

diumenge, 30 d’octubre de 2016

Sonet en prosa


Sonet en prosa.
De bon matí es posa a escriure la frase del dia. Costa de molt fer, perquè cal que sigui senzilla i, alhora, profunda. La dificultat de la tasca comporta que la majoria de jornades s’acabin havent sigut completament improductives; però no té importància.

El que compta, més que assolir l’objectiu, és l’esforç mateix de concentrar la ment en una matèria abstracta, un pur concepte, i buscar la manera d’encapsular-lo en paraules seguint unes pautes formals molt estrictes.

És fonamental la presentació verbal de la frase. Una bona idea no val res si no s’encaixa en mots exactes. Aquí s’escau l’estratègia de prova i error fins encertar-la.

D’aquesta manera el dia, quan acaba, esdevé graó d’una escala que puja alhora que baixa, tombant a l’ensems a esquerra i dreta, que retrocedeix tant com avança.

dissabte, 29 d’octubre de 2016

Els temps ja han canviat

Finalment Bob Dylan ha decidit acceptar el Premi Nobel que fa uns dies li van atorgar els acadèmics suecs. Podria haver-lo rebutjat, però això no hauria canviat el fet fonamental que una institució encarcarada i conservadora hagi trencat la línia reaccionària i políticament interessada que n'ha caracteritzat els veredictes des de la seva creació fins a l’actualitat. No hi ha dubte que aquest és un altre signe de la imparable crisi de les estructures sobre les quals s’havia consolidat la literatura d’ençà de la revolució industrial i l’hegemonia de la classe burgesa. Aquell concepte de literatura, que havia trobat la seva màxima expressió en el disseny i imposició d'un “cànon” (cosa que contradeia, de fet, els principis democràtics amb què es vestien els que la preconitzaven), ha mort (ara ho podem dir oficialment, però ja feia dies que sabíem que ho estava). Ha deixat un cadàver molt gros, del qual encara en pot viure una classe de paraliterats institucionalitzats o vinculats a les romanalles d'una indústria en caiguda lliure, sense adonar-se de l'estat de putrefacció del cos que els alimenta, cosa que, en canvi, sí que podem apreciar els que n’estem a una certa distància.

dijous, 27 d’octubre de 2016

El buit



Sisplau, no escriviu res a dins d'aquest requadre.
Primer van ser els llibres. Va trigar força temps a desprendre-se’n, ja que al principi li recava privar-se’n i els donava d'un en un a amics i coneguts; la seva biblioteca, reunida al llarg de molts anys, era part indissociable de la seva vida. Però a mesura que es feia més i més palpable l’espai que s’alliberava més fàcil li resultava portar-los al contenidor. Quan ja els va haver llençat tots es va sentir angoixat, perquè l’afany de la buidor s’havia apoderat de la seva ànima i exigia ser satisfet. Per això va continuar desfent-se de les coses que omplien els racons de casa seva, fins que només hi van quedar mobles buits, els quals també va anar deixant a la vorera el dia que passa pel barri a recollir-los el camió de la deixalleria municipal. Dins la buidor de les estances de parets blanques s’adonà que en aquell lloc ja no hi vivia, sinó que hi era.

dimecres, 26 d’octubre de 2016

Autoretrat


Sóc jo
M'agrada.
Tenir gràcia pot ser poètic, ser graciós és patètic. Un text, no pel fet de tenir gràcia esdevé poesia (és a dir, literatura); cal que el context n’exposi la intencionalitat. Però podem desestructurar el context amb l’acte patètic per propiciar potser l’aparició immanent, particular i efímera del poètic, que és encara l’única manera possible de ser de la literatura. Existir només en el moment de desaparèixer.

dimarts, 25 d’octubre de 2016

La simetria

nu d'os, so d'un
sempre tornar després per contemplar vitralls opacs on esperar sense identitat només ofegades llum o ombra si cauen gotellades silencioses i inunden decadents urbs quan creia encara caminar per terra ferma qui realment era pedra inerta com pes sinistre i invisible mai sinó

submergit 

sinó mai invisible i sinistre pes com inerta pedra era realment qui ferma terra per caminar encara creia quan urbs decadents inunden i silencioses gotellades cauen si ombra o llum ofegades només identitat sense esperar on opacs vitralls contemplar per després tornar sempre

Contradiccions molt clares

Alba.
vés-hi quan tornis encara que no puguis fer-ho mira d’escoltar què diuen entre paraules callades les mirades cegues dels rostres petris de les persones mecàniques que endrecen el caos amb fermesa democràtica

dilluns, 24 d’octubre de 2016

Esferes



no seria pels caminis que l’havien conduït fins aquí sinó pel fet mateix de ser-hi que podria dir-se a si mateix alguna cosa que en aquell precís instant no era capaç de verbalitzar i per això preferia allunyar antigues idees persistents de la seva ment amb l’ajut de records d’un temps anterior al moment de la partida que va tenir lloc quan encara era poc més que un nen i per tant sense consciència de la pèrdua inacabable que implica créixer sempre marxant cap a una altra banda on trobar aliment o casa efímera que com el cos en comptes de créixer minvava i acabava esdevenint la intempèrie dels camis generats com cercles concèntrics o espiral a partir d’un nucli de consciència que cada dia s’assemblava més a l’oblit i creixia cap enfora abastant tota l’esfera d’una identitat transformada en globus que surava amunt en l’aire i ja no es distingia de cap altra matèria 

El procés

Quan un és la seva màscara
en fa rèplicles per imposar-la als altres.
qui preguntava per l’home a l’altre davant seu com si no hi fos havia prohibit els miralls a casa seva perquè li feia por veure el rostre que el temps li imposava com un càstig perquè no era el seu sinó el del seu pare tirànic que l’obligava a ser-ne una rèplica feta amb impressora 3D de temps invertit en mentir-se a si mateix i a tothom per tal de construir un futur que fos la imatge exacta de l’ahir mort que immòbil romania en el taüt del tanatori nacional obert a la interminable successió dels dies que semblaven tots iguals gràcies a la màscara que simulava la seva cara però en realitat encara per sota els inquietava una ànsia de ser aquell altre que a voltes deixava la fila i corria per anar a buscar un mirall i conèixer qui hi havia sota la careta esparracada

diumenge, 23 d’octubre de 2016

Probabilitats en algun moment potser tangibles

les urnes esperaven
a l’altar de l’ara certificava el valor cert de la paraula pregària reiterada inacabablement per la comunitat de feligresos de la contrada on s’havia produït la desaparició que investigava el comissari prejubilat feia mesos que havia comprat una casa en aquell veïnatge tranquil dels suburbis de la capital del país independentista que aspirava a assolir la llibertat per mètodes democràtics avalats per referèndum a les urnes on ciutadans com ara aquell grup congregat a la sala de reunions del casal comunitari que murmuraven a l’entorn d’una sola pregunta les mateixes paraules buides de sentit perquè ja només eren el so que les representava sense significar res més que la minsa durada temporal de la reverberació d’ones sonores que definien no el sentit ans l’espai que abastaven al marge del qual el comissari ociós rumiava les probabilitats del què que no sabia com havia estat perquè no tenia indicis de cap cos de qui que aquí o allà hagués deixat empremtes d’on o quan va passar el que fos que es va esdevenir i ignorava però que de tan terrible que va ser havia provocat el moviment espontani natural de la comunitat envers el buit i la foscor del silenci igualitari de l’esperança perdurable d’assolir una certesa comunicable que reposés sobre quantitats comptables i sòlides com ara maons o humans units per una altra cosa com ara ciment o amor en quelcom inqüestionable com ara una paret o un poble

divendres, 21 d’octubre de 2016

Demanava per Trafalgar

La fletxa central indica l'Estació del Nord,
punt d'arribada de Miquel Cervantes a Barcelona.
La fletxa inferior indica el lloc on anava, i la
fletxa superior on l'acabaren adreçant.
Miquel Cervantes tenia visita concertada amb l’especialista dels ossos, a Barcelona. Al poble on viu, va agafar de bon matí un autobús que el portà directament fins l’Estació del Nord. Allí mateix va preguntar per Trafalgar, que era el carrer on tenia la consulta el doctor Sirvent. Una persona molt amable li va proporcionar detallades indicacions, les quals va seguir fil per randa, però que en comptes de portar-lo on anava el deixaren a Lepant.

Temps variable

.spmeT
Ho va dir l’home del temps ahir al telenotícies del migdia, i he sentit que hi insistien aquest matí a la ràdio, que la previsió immediata és de canvis sobtats, amb estones que passaran molt de pressa i d’altres que, en canvi, es faran interminables. Afirmen que aquesta situació pot durar fins a principis de la setmana entrant, i que serà especialment greu dissabte i diumenge al litoral i a les planes interiors –es considera, però, que els cims de les muntanyes estaran fora de risc, cosa que celebren els establiments hotelers d’aquestes contrades, que s'asseguren una ocupació del cent per cent–. El Govern ha activat el pla Tempscat (Pla Especial d’Emergències per Estones Alterades), ja que es dóna per segur que algunes persones patiran casos aguts de sincronia o de diacronia, i hauran de ser ateses d’emergència in situ per personal especialitzat.


Ara que m’hi fixo, constato que la minutera de rellotge avança en sentit contrari.

dimecres, 19 d’octubre de 2016

Allò que volia dir...

De vegades se li manifestava en somnis i es llevava sabent-ho, només calia traslladar-ho al paper, tasca secundària. Altres cops era molt lluny, el ressò d’una sirena fonent-se en el silenci de la matinada urbana. Aleshores es veia obligat a emprendre un camí erràtic i atzarós pels carrers de la ciutat en aquella hora que tot just es frega els ulls per desensonyar-se. Buscar-ne intuïtivament vestigis, indicis que podien ser a qualsevol banda, preferentment a les voreres: a les soques d’arbres serrats, als parquímetres, als contenidors d’escombraries, a les estacions del bicing... Impensadament es trobava competint amb estranys –els seus dobles– per arribar abans que ells –qui sap si també ho buscaven– a les papereres per regirar-les... Era una feina esgotadora, sovint estèril; si per casualitat ho trobava, era senzill i gratificant escriure-ho tot seguit, però si no, s’ho havia d’inventar a partir de sensacions que en tenia, i era trist com un vici solitari.

Però el més freqüent és que s’ho notés a la vora, molt a prop, no sabia si dins del propi cos o al seu habitacle. En aquests casos romania una estona estirat al llit, monitoritzant mentalment les funcions corporals –la respiració, la freqüència cardíaca, la digestió– i els òrgans, entre els quals els ulls solien ser els més productius, ja que, amb les parpelles closes, podia percebre-ho nítidament en el tel llagrimós que cobreix la còrnia. També podia passar que s’allotgés en llocs no tan poètics, com ara els ronyons, el duodè o un testicle; però tant se val, fos on fos s’havia de portar a la pàgina –insisteixo: feina mecànica. Si no era al cos, ho trobava fàcilment a la mateixa cambra on dormia –sota el llit, a l’armari, al mirallet rodó de sobre la calaixera...–, o en alguna altra estança de la casa, ja fossin la cuina o el lavabo –alguna vegada ho havia rescatat de dins l’inodor.

I a voltes se n’oblida. No té importància.

Aquell

–Es pensa que és graciós... –deien rient-se’n.

dimarts, 18 d’octubre de 2016

Por de pudor de carn suada


O no.
La representació immediata de la realitat pot assolir o no la condició d’art, aquesta és una qüestió secundària, el que importa és donar cabuda a l’impuls generador en les nostres vides perquè és una manifestació més del què coi es vulgui que siguem, masses de carn autoconscient, matèria pensant tant com metabòlica. La consciència es manifesta, des d’aquesta perspectiva, com una funció més de la biologia: en ella mateixa no mereix, doncs, cap consideració especial respecte aquella. Assoleix, però, la singularització mercès a la seva capacitat d’autoreferenciar-se i, per tant, distingir-se del menjar o del suar, per exemple; sobre aquesta facultat fonamenta la seva pretensió al privilegi de distanciar-se de la matèria, pujant un graó per sobre. D’aquí ve la por de fer, o enuig de sentir, pudor de carn suada. Por de la vida, de viure.

Dual

acció mecànica, ombra metàl·lica, dur metall, matèria closa, cop punyent, violència justificada, mal necessari, to elevat, poesia pura, rocosa punyalada, crit minvant, paraula muda, silenci estrident, buit total, realitat imaginària, neu bruta, branca trencada, mirada fosca, fulla estripada, esquerda mural, moral trencada, parany clar, negra gebrada, identitat personal, persona desnonada, treball temporal, generació espontània, fugida endavant, clos obert, ésser perfecte, cos present, porta batent, justícia cega, nivell inassolible, càstig merescut, llibertat vigilada, quantitat negativa, vol trencat, necessitat secundària, ala aterrada, camp ermós, sal fada, absència palpable, hora extraordinària, consonant muda, membre postís, veu impostada, home alienat, vida animal, ànima conscient, certesa absoluta, resposta senzilla, pregunta unívoca, paraula donada, infinita esperança, expressió clara, obra inacabada, accident previsible, present durador, cobrament ajornat, temps afegit, fam insadollable, lúcida follia, llum encegadora 

dilluns, 17 d’octubre de 2016

Hola i adéu

Ja vindré demà –va dir dilluns mentre marxava a trenc d’alba.
Però no es va presentar fins l’altra setmana.

Dilluns es va equivocar de dia

Es pensava que era diumenge i no va anar a la feina. Els altres dies laborables d'aquella setmana, començant pel dimarts, el van renyar perquè s’havien de repartir la seva tasca. Més enllà, dissabte mirava de passar inadvertit, amb el temor que encara li tocaria treballar.

La tàpia

Imatge procedent del blog Fermín Font
ve de molt endins la raspera de paraules rogalloses a les venes i al cervell quan imagina enlluernat per la sobtada embranzida de força invisible cap endavant per continuar la ronda sempre pel mateix lloc immòbil on inscriure tènuement la veu material que per simple llei de gravetat inversa fa silenciosa la fosca de destí d’un sol camí que mai no gira ni es bifurca per la minva de visió d’un ull que escolta perquè  suposa que arriba enlloc on mai s’arriba si no és pensant-s’ho allitat a la terra de dins dels somnis de nits fosques sense lluna ni estrelles que dissipin angoixes signades amb ressons del cosmos per on s’escolen mirades cegues i silencis d’esperar l’avís que digui és l’hora arribada de despertar a la cambra de la il·lusòria quotidiana ombra que cal imposar-se just abans de llevar-se perquè no es pot sortir de sortir de casa sense disfressar-se de ser alguna cosa o semblar un altre que pren cos en la seva pròpia absència a la mirada dels ulls que el palpen amb els meus dits com si fossin ambre o distància

Pàgina en negre


diumenge, 16 d’octubre de 2016

Text que va quedar al calaix

Aquest text no es va publicar el dia que fou escrit, com és la norma d’aquest dietari, sinó que ha anat quedant reressagat. No és un text ni massa dolent ni massa bo, sinó mediocre, ben bé com li escau a un projecte que relata l’esdevenir-se de la quotidianitat en el context destemporitzat de 1984.

Probablement perquè avui no se sent inspirat, l’autor decideix buscar al fons del calaix, i agraeix trobar-hi escrits com aquest per poder omplir la pàgina dels dies estèrils.

dissabte, 15 d’octubre de 2016

Ara és mort

Avui estava esmorzant quan va sentir el timbre de l’intèrfon.

–¿Sí? –va respondre.

–Baixa de seguida –era la veu de demà, imperativa.

Quan va sortir de casa, avui va trobar, just al davant de l’entrada, una rotllana de gent que envoltava del cos d’ara, estès a la vorera, sense vida. La sang que sortia del seu cap formava un reguerol que travessava la vorera i arribava fins el carrer.

Demà se li va apropar i li digué, mirant-lo de fit a fit als ulls: –Hem trucat a emergències, ja han enviat una ambulància. Ara estava al teu càrrec –va afegir, sense apartar la mirada–, ¿que no t’havies adonat que faltava?

Aleshores avui va prendre consciència de les circumstàncies. No només havia perdut ara, amb qui havia compartit tota la vida fins aleshores, sinó que es considerava que podia haver estat ell el causant de la seva mort, ja que el cadàver estava just sota el balcó del lloc on vivien, el tercer pis d’aquella casa.

–¿Què insinues? –va respondre, amb veu tremolosa– És cert, feia molt que ens havíem distanciat, gairebé no parlàvem, però no teníem problemes de convivència, cadascú feia la seva, i ho compartíem pràcticament tot. Segurament sóc culpable de no haver sabut comunicar-m’hi, entendre què li podia estar passant pel cap, i d’això no me’n puc excusar, però res més.

–Et crec –va dir demà, desviant finalment la mirada–. Fa poc, ara se’m va adreçar perquè volia deixar-te, pretenia que jo l’acollís amb mi. Li vaig dir que no me’n podia fer càrrec. Sé que li havia demanat el mateix a ahir, que també el va refusar. D’això que ha passat, tots en som, doncs, responsables.

Mentrestant, infinit havia posat el cos inert d'ara en una llitera, i amb ajuda d'oblit el carregaren a l’ambulància. La sirena del vehicle sanitari, allunyant-se carrers enllà, va ser l’últim ressò de la seva presència entre nosaltres.

dijous, 13 d’octubre de 2016

Metamorfosi de persona en animal, i viceversa



S’esdevé a la pàgina 350 del volum VII de l’enciclopèdia que hi ha a la biblioteca pública. Ningú no se n’ha adonat encara, perquè ja fa anys que aquesta obra no es consulta. De fet, és probable que mai ningú no se n’adoni, ja que està previst portar a finals de mes aquesta obra –considerada obsoleta– al reciclatge, i en el su lloc posar-hi una altre ordinador. 

dimecres, 12 d’octubre de 2016

Metamorfosi d’f en b

f va trobar-se un dia en un context que li produïa molta angoixa. Els seu cos, fins llavors esvelt, va somatitzar el malestar psicològic a través de diversos trastorns estomacals, els quals van fer que se li inflés molt la panxa. Aleshores tothom va començar a dir-li b, i se sentí millor, ja que allí on abans hi posava fosc ara s’hi llegeix bosc.

Al corrector, però, el van renyar de valent.

dimarts, 11 d’octubre de 2016

Ahir i demà es van trobar


Ahir i demà es van trobar al vestíbul, l’un sortia i l’altre acabava d’arribar. Es van posar a discutir:

–¡Vellard!, m’havies d’haver deixat més recursos –deia demà, enrabiat.

–¡Marrec!, tingues respecte pels grans –respongué ahir, irat–. ¿Que et creus que això és bufar i fer ampolles? Ja t’ho trobaràs.

–Mira que te la ventaré...

–¿Tu i quants més?

–Au, vés a la mama que et moqui, capsigrany.

–Compra’t un mort i pentina’l, tabernacle.

Es van estar deu minuts intercanviant insults i amenaces; cap dels dos volia afluixar només per evitar que l’altre digués l’última paraula.

Jo m’esperava a fora, no m’atrevia a entrar perquè duia avui a l’esquena. Jo em pensava que dormia, exhaust després d’un dia que havia estat molt llarg i fatigós, però de sobte va cridar:
–¿Voleu fotre el reconsagrat favor de callar i tocar el dos d’una vegada? ¿Que no ho veieu que estem esperant que ens deixeu passar per anar a descansar?

Avergonyits, van marxar sense dir res. Demà va agafar la bicicleta i pedalà carrer enllà, cap a les classes de llengües bantus a què s’havia apuntat. Ahir va entrar al bar del costat, disposat a buscar l’oblit al fons d’un vas. Ja al pis, jo vaig deixar avui mirant la tele, i em vaig posar a preparava el sopar.

dilluns, 10 d’octubre de 2016

Demà era un quadro blanc

No sabíem que demà era dins del quadro blanc que hi ha a la paret del menjador.
L’hem vist aparèixer a poc a poc sota l’empremta grisa de cada dia que passava.

Escrit demà

No puc saber si ahir –és a dir, avui– vaig escriure i publicar –o he escrit i publicat– l’entrada del bloc. És un dia viscut en una altra dimensió del temps, memòria d’una consciència paral·lela inaccessible des d’aquí. Un altre jo acumula els records dels dies perduts; és inquietant no saber gens què en fa, no poder ni tan sols imaginar quina estranya psicologia li deuen configurar, car tot el que coneix és l’instant que acaba de passar.