diumenge, 21 de gener de 2018

La barberia



El barri de Dalt Vila de Manlleu es caracteritza, des del punt de vista urbanístic, per l’existència de diverses places que, connectades entre si, marquen els límits del barri per la banda on hi ha el desnivell que talla el poble en dues parts. La meva infantesa transcorre sobre el rerefons d’aquestes places i placetes, començant per la de Crist Rei, que és on hi havia la botiga del pare, en un pis a sobre de la qual havíem viscut, de nens.

El barri de Dalt Vila, de Manlleu (google maps).
A la plaça de Dalt Vila (que nosaltres en dèiem “la Punxa”) tot i que era molt gran i quedava força retirada de les cases en la seva part més pròxima a l’extrem que, a sobre de la font, s’aixecava sobre la part baixa del poble, no hi anàvem tant a jugar com a d’altres indrets del barri perquè solien freqüentar-la gent gran i famílies, que ens renyaven si fèiem massa barrila. Aquell era un lloc per anar-hi quan un estava sol; hi havia algun arbre a l’escorça del qual hi gravava inicials i cors travessats per fletxes, expressions simples de somieigs amorosos infantils. També uns bancs de pedra on feia el mateix, amb un punxó que colpejava amb una pedra.

En aquesta plaça, però, per la banda de les cases, hi havia un dels llocs més terrorífics de la meva infantesa: la barberia. El pare, quan veia que el cabell ens tapava un centímetre les orelles, ens hi feia anar. El barber tenia ordre seva de rapar-nos a l’u. Quan sortíem de cal barber dèiem que se’ns veien les idees. Això sol, el fet de quedar amb el cap pràcticament nu, ja suposava per nosaltres un fet traumàtic, cada vegada renovat. Però, per si fos poc, els barbers, els dos germans Carrera, tota l’estona que es passaven esquilant-nos es dedicaven a humiliar-nos amb tota mena d’acudits. Suposo que no eren conscients de fins a quin punt allò era abusiu i cruel... Recordo una vegada que l’home em va preguntar, mentre em tallava el cabell, quants anys tenia. 

–Sis –vaig dir jo.

–¿On els tens? Ensenya-me’ls –deia tot rient, el barber, corejat pel seu germà.

Vermell de vergonya, jo callava. Ningú no em va defensar d’aquella tortura infligida durant anys al llarg de la meva infantesa. No recordo haver-me’n queixat mai, al pare. Probablement, d’haver-ho fet, alguna cosa hauria canviat, però jo, obligat per ell a tallar-me el cabell, veia les humiliacions del barber com un afegit necessàriament implícit en el procés despersonalitzador.

dimecres, 17 de gener de 2018

La fotografia




Els la va fer un professional per al diari El País, on va aparèixer una diada de Sant Jordi de principis del mil·lenni. Catorze o quinze anys després va trobar-la entre documents digitals en un disc antic; va constatar que alguns dels autors ja havien mort, i va decidir de publicar-la al seu perfil d’una xarxa social, amb una breu nota on feia esment dels que havien traspassat, a tall d’homenatge. No va tenir pas massa èxit –deu o dotze “m’agrada” –, potser pel fet d’haver aparegut a El País: tot i que aleshores encara aquest diari no havia mostrat els nivells de catalanofòbia actuals, sí que s’havia fet ostensiva la seva consideració “regional” de la cultura catalana.


Però al cap de més d’un any, inesperadament algú va fer un comentari a la foto: deia que una de les persones que hi apareixien havia mort feia uns mesos, cosa que no s’esmentava a la seva nota. “És clar que no esmentava el traspàs d’aquesta persona –va respondre ell–, perquè quan vaig publicar aquí la foto encara era viva.” 


Aquell fet, però, va posar en evidència la realitat que en el context de la immediatesa de les “xarxes socials” desapareix –o es difumina– el marc temporal: tot s’hi disposa sense cap èmfasi cronològic, de manera que publicacions antigues inesperadament poden ser reflotades i aparèixer com a actuals. “Així, per tal d’evitar malentesos com el que s’ha produït, quan un a un els que apareixen en la foto, entre els qual jo –va pensar ell– desapareguem, caldria actualitzar la nota, la qual esdevindria un sinistre recompte de la mort.”


Per això va decidir eliminar aquella publicació. I va proposar-se de deixar de freqüentar gaire aquella “xarxa social”.

dimarts, 16 de gener de 2018

retalls de somis (16/01/18)



una casa rural 
hi ha d’altra gent 
jo no sé què hi faig 
em preocupa trobar el meu lloc 
el sentit de ser-hi 
com hi he anat a parar i per què 
ningú no respon sobre això 
estic perdut però tot plegat algú em dona un feix de bitllets de cinquanta euros i em diu ves a portar-los on tenim la caixa i hi vaig perquè d’alguna manera sé que la caixa el lloc on guarden els diners en aquella comunitat és a sobre d’una gran taula que hi ha al menjador-cuina al centre d’aquesta taula hi ha una pila de bitllets sobre la qual diposito el feix que m’han donat compto que són 850 euros els deixo allí i surto d’aquella estança pensant que potser es tracta d’una prova que volen veure si poden confiar en mi si deixaré la quantitat íntegra que m’han donat o si faré algun tripijoc però no n’estic segur ja que la gent d’aquest lloc no sembla preocupar-se gaire dels diners ni ningú et pressiona perquè facis res i em sento perdut perquè estic convençut que si no trobo la meva ocupació em faran fora 
em poso a escombrar 
faig neteja 
veig persones que fan la bugada